“Quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans”

208066_annual_report_press_conference_2014_15__0Traducció i adaptació al català de l’entrevista a Donatella Rovera, investigadora d’Amnistia Internacional, publicada a la revista d’Amnistia Internacional Espanya, que podeu consultar sencera aquí. La Donatella va participar al juliol al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, a Sant Cugat del Vallès, per parlar de l’impacte dels conflictes bèl·lics sobre la població civil, amb el focus en tres realitats actuals molt preocupants: Síria, el Iemen i l’Iraq.

El conflicte del Iemen és un conflicte oblidat?
Se’n parla massa poc. Portem un any i mig i allà hi tenim una gran crisi de drets humans perquè no es respecta el dret internacional humanitari. Resulta que el país més influent i ric de la regió, l’Aràbia Saudita, bombardeja el seu país veí, que és el més pobre. Durant mesos hem documentat bombardejos indiscriminats que han afectat la població civil. S’hi han utilitzat armes sofisticades, de les més precises, en un intent deliberat d’aterrir la població. Al Iemen es produeix una equació terrible: la majoria de morts per bombardejos són civils i les armes utilitzades per l’Aràbia Saudita i els seus aliats són, en la seva majoria, dels Estats Units.

I això com ho sabem? Com es fa una investigació sobre terreny d’Amnistia Internacional per determinar aquestes responsabilitats?
El que faig és buscar i mirar de localitzar restes i peces de míssils i projectils que impacten en zones de població civil. Aquestes restes ens parlen. Ens diuen d’on vénen, quin tipus d’armament és, fins i tot de cegades és més fàcil perquè el nombre de sèrie, de fabricació, queda intacte i es pot determinar amb exactitud de quin país ha sortit.

Tenim algun exemple concret al Iemen?
Sí. Hem pogut determinar que s’han utilitzat bombes de fragmentació, prohibides internacionalment. L’Aràbia Saudita és un país poderós i molt ben connectat amb potències internacionals com els Estats Units. Amb aquests aliats és molt complicat actuar, per exemple, en el marc de les Nacions Unides perquè es decreti un embargament d’armes als bàndols enfrontats. Sí que es pot actuar amb lleis internes, de cada país, perquè limitin aquestes transaccions comercials.

A l’abril el Congrés dels Diputats va instar el govern espanyol a no autoritzar venda d’armes a les parts en conflicte al Iemen i a investigar l’ús d’aquest armament…
Aquest és el camí. Escoltin, aquí existeix un Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes que els estats han de complir. I si organitzacions de drets humans, com Amnistia Internacional o altres, documenten que les armes venudes a l’Aràbia Saudita s’utilitzen per a cometre abusos, aquestes armes no han d’arribar-los. Hem de tenir una idea clara: quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans. Es venen les armes i ja està, ens n’oblidem: no, això no funciona així. Té conseqüències en els conflictes i en els seus efectes sobre la població civil. [Read more…]

I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]

Que deshumanitzen? Posem noms

(Actualitzat el 30/07/2014)

Costa escriure sobre els fets de Gaza perquè el dolor és enorme i la xifra de víctimes es fa insuportable.

Un conflicte etern (1948) que amb cada episodi s’enverina més i s’allunya de la seva resolució. Un bon resum del que ha passat i està passant a la regió són aquests dos articles, documentats, assenyats, contundents. L’un del Jordi Armadans, l’altre de l’Olga Rodríguez. No m’estendré per aquí, vull parlar d’una altra cosa.

Una notícia m’ha semblat destacable perquè reforça una idea que sempre em ronda pel cap quan llegeixo alguna informació sobre el conflicte entre israelians i palestins. Té relació amb la manera com Israel sol deshumanitzar els palestins a través de la seva potent maquinària de propaganda: consulteu aquests dies perfils de Twitter com @Portavoz_Israel, @CapitanKaplan, @FDIonline o @IsraelCatalunya. O llegiu l’article “Propaganda y periodismo” del periodista Joan Cañete Bayle (@jcbayle), que va ser corresponsal a la zona amb El Periódico.

Eufemismes, consignes, mitges veritats quan no directament mentides, utilització cínica del dret internacional humanitari i, per mi el pitjor, gairebé negar la condició humana als palestins. No exagero.

Vegeu aquest tuit d’un dels perfils esmentats més amunt, portaveu oficial de l’exèrcit israelià. Una arma més, la de la paraula, que se suma a les armes letals, les que ja han matat més de 700 d’un miler de palestins a Gaza, la majoria (75%) civils.

O aquest altre, del mateix personatge, que demostra a la perfecció com intenten justificar la mort de nens.

[Read more…]

Drets humans, en picat a Egipte

??????????????????Quan just es compleix el primer aniversari del cop militar i la destitució que va posar fi a la presidència islamista de Mohamad Mursi a Egipte, el balanç de drets humans no pot ser més descoratjador.

Recordant aquells silencis occidentals tan còmplices amb l’Egipte de Mubarak, amb la Tunísia de Ben Ali o amb la Líbia dels últims anys de Gadaffi; ignorant els vents de canvi que van sorgir el 2011 amb Tahrir, el món novament calla i mira cap a una altra banda davant de la tormenta perfecta orquestada per Al Sisi i els seus, que esmicolen cada dia els drets humans.

Tortura i maltractaments de caire estructural, detencions i reclusions arbitràries d’activistes i bloguers, condemnes a periodistes, ofensiva total contra l’oposició política, represa de les execucions i sentències de mort col·lectives…

Aquesta és part de la recepta d’Al Sisi per a Egipte, un any després de la destitució de Mursi; recepta que porta com a conseqüència un panorama catastròfic de l’estat dels drets humans.

Les xifres ballen, però es parla de 16.000 detencions en un any (això són gairebé 44 cada dia) segons l’agència AP, mentre altres fonts, com WikiThawra, iniciativa gestionada pel Centre Egipci pels Drets Econòmics i Socials, eleven la xifra de persones detingudes i encausades a 40.000. També segons WikiThawra, aquest any s’haurien produït un mínim de 80 morts de persones que es trobaven sota custòdia en dependències policials o de l’exèrcit (una mort cada quatre dies).

No és cap sorpresa que les forces de seguretat d’Egipte protagonitzin abusos de drets humans. Ho han fet sempre, emparades pel poder. Però des de 2011, i amb el retorn al poder dels militars després del parèntesi civil de Mursi, estan desfermades i es mouen en la impunitat absoluta.

L’Agència de Seguretat Nacional torna a operar a plena capacitat, recorrent als mateixos mètodes de tortura i maltractaments emprats en els temps més foscos de l’era Mubarak. [Read more…]