Make Guantánamo great again?

150444_10_years_of_Guantanamo_-_Close_Guantanamo_Now_.jpg

+ Article a El Periódico (gener 2017) “Deixar Guantánamo a Trump”.

Guantánamo ja té nou comandament.

Es tracta d’Edward Cashman, que serà el 17è cap del centre de detenció nord-americà a l’illa de Cuba des que Bush el va obrir el gener de 2002 com a part essencial de la guerra contra el Terror impulsada després dels atacs de l’11S i la campanya militar a l’Afganistan.

És el primer comandament de l’era Trump que arriba a Guantánamo i el seu nomenament és rellevant perquè caldrà veure què hi passa en els propers mesos: si mou peça i en quina direcció ho fa.

El destí, el futur de Guantánamo, va formar part de la campanya de les presidencials i, en certa manera, també va planar sempre en els vuit anys d’Administració Obama, com una pedra en la sabata.

Obama va voler tancar Guantánamo i no se’n va sortir en els vuit anys de mandat. El va traspassar a Trump amb 41 presos, la xifra més baixa que mai ha tingut des de la seva obertura. N’hi va arribar a haver més de 800. El cas és que Trump va dir en campanya que tornaria a omplir Guantánamo “de dolents”. [Read more…]

De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

Un còmic contra la impunitat

chelita-02Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions. [Read more…]

Bales de goma i molt més

15MAquest article ha estat publicat al Diari de la Solidaritat del Catalunya PluralElDiario.es (21.09.2013) i dóna la visió d’Amnistia Internacional sobre la qüestió, no pas la meva personal. Aquesta n’és la versió en castellà.

Dimarts passat una representació d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC) compareixia davant de la Comissió d’Estudi del Parlament de Catalunya sobre models de seguretat i ús de materials antiavalots. Més enllà de la qüestió de prohibir o no les bales de goma, està en joc la necessitat d’assolir més garanties democràtiques i noves mesures de rendició de comptes de les actuacions de la policia per evitar nous abusos.

El context actual de manifestacions al carrer pels efectes de la crisi i contra les retallades i les polítiques d’austeritat ha provocat que en els darrers temps hàgim assistit a algunes actuacions policials que han vulnerat drets. Amnistia Internacional ha documentat nombrosos casos d’ ús excessiu de la força i maltractaments per part de forces policials a Catalunya i a la resta de l’estat. Recentment l’organització també ha publicat l’informe Actuació Policial en les Manifestacions a la Unió Europea, on es recullen casos documentats sobre l’ús excessiu de la força, la utilització indeguda d’armes “menys letals” com les bales de goma o els gasos lacrimògens, l’obstrucció d’accés a assistència mèdica i la detenció arbitrària a països com Espanya, Grècia o Romania.

Entenent sempre que l’actuació policial en les manifestacions no és gens fàcil, cal entendre també que aquesta, sempre i sense excepció, ha de respectar el dret internacional.

Hi ha unes normes internacionals i directrius sobre bones pràctiques que la policia ha de complir i que recorden, per exemple, que l’ús de la força policial només es farà quan sigui estrictament necessari i sempre haurà de ser proporcionat. I no sempre ha estat així.

Els fets de Plaça Catalunya de maig del 2011 amb el moviment 15M, per exemple, van mostrar com es vulnerava el dret bàsic a la manifestació pacífica. Tots tenim encara al cap les imatges d’ús excessiu de la força amb què es van desallotjar els manifestants asseguts aquell dia, o la utilització desproporcionada de bales de goma i gasos lacrimògens en les vagues generals del 2012. [Read more…]