De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

La decisió d’Scarlett

ScarlettAquesta setmana, la xarxa i alguns mitjans, no tots i no sempre de la millor manera, han anat ben plens amb l’embolic generat al voltant de l’actriu Scarlett Johansson.

Ella soleta s’ha situat en el centre de la controvèrsia per haver fitxat com a imatge pública de Sodastream, empresa israeliana de begudes gasoses (fins aquí bé), però que té la fàbrica en un assentament de colons jueus a la Palestina ocupada (malament).

El soroll generat també ha esquitxat l’ONG Oxfam, de qui Scarlett n’era ambaixadora des de 2005, i ha estat a punt de provocar una crisi de reputació al gegant humanitari. L’episodi, però, s’ha resolt molt ràpid, en pocs dies, i satisfactòriament per a molts dels actors implicats. I em genera algunes reflexions.

Els fets

L’empresa Sodastream és una empresa israeliana amb seu a Ma’ale Adumim, assentament de colons israelians a la Cisjordània ocupada. Ma’ale Adumim no és un assentament qualsevol: amb més de 40.000 habitants és un dels més grans; a sis o set quilòmetres de Jerusalem, es troba de camí a una altra important ciutat palestina, Jericó, i des de 1991 Israel el considera una ciutat.

Els assentaments en terres ocupades, tots, segons Nacions Unides, són il·legals.

Sodastream ofereix a Scarlett Johansson un acord de publicitat per esdevenir la cara de l’empresa, que comercialitza un sistema per fer-se refrescos amb gas des de casa. L’actriu accepta i protagonitza un anunci televisiu per ser emès aquest diumenge 2 de febrer, durant la Super Bowl.

Alhora, Scarlett Johansson és ambaixadora d’Oxfam des de l’any 2005. L’actriu és una generosa donant de l’organització, fins a 100.000€ anuals segons una informació publicada a EL PAIS, i ha viatjat amb Oxfam a països com Kènia, l’Índia o Sri Lanka.

El moviment BDS (Boicot, Desinversió, Sancions) agrupa més de 200 grups de la societat civil palestina que, des del 2005, defensen el  boicot a empreses, institucions i entitats amb prèsencia als Territoris Palestins Ocupats d’Israel (*vegeu comentaris).

L’estratègia de pressió a Israel es mantindrà, diuen, fins que aquest país no posi fi a l’ocupació i desmantelli el mur, retornin els refugiats palestins i acabi amb la discriminació dels palestins dins d’Israel. A Catalunya, tot i que no solen aparèixer gaire als mitjans, són força actius -recentment, per Nadal, van mobilitzar-se davant d’un Imaginarium, i també tenen com a objectiu de boicot l’aigua Eden, molt utilitzada en oficines, que prové dels Alts del Golan sirians, territori ocupat des del 1967. [Read more…]

Informar des de fora (i des de dins)

veriper3_pequeSí, el periodisme està en crisi, ja ho sabem… Els i les periodistes som dels col·lectius que més discutim sobre el futur de la professió i potser de moltes de les reflexions col·lectives pot sortir la clau de volta per superar el tobogan sense fi en què darrerament semblem instal·lats.

Escric ara, per exemple, quan al Periódico la redacció porta més de 20 dies de vaga de signatures pels plans de l’empresa de reduir sous, o poques setmanes després del tancament de Canal 9 al País Valencià, o quan s’ha constituït Mitjans en Lluita, coordinadora de treballadors i treballadores de mitjans de comunicació a Catalunya que pateixen retallades laborals.

Per això és bo que sorgeixin iniciatives com el projecte Vermut & Periodisme, impulsat pels periodistes Marta Aguilar i Víctor F. Clarés: una trobada mensual de professionals del periodisme i la comunicació per afavorir el debat i la reflexió crítica sobre els mitjans de comunicació.

Cadascuna de les sessions es dedica a un tema específic i compta amb veus diferents. Fins al moment se n’han fet tres, des de l’octubre, i sembla que el format es va consolidant: 50 assistents en l’edició de desembre, la darrera.

Dissabte 28 de desembre es va parlar de les corresponsalies i el repte d’informar des de fora, amb Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a Londres i a París i des d’aquesta setmana nou editor i nova cara del TN Vespre; Xavier Aldekoa, corresponsal d’Àfrica de La Vanguardia des de Johannesburg; Bricio Segovia, corresponsal del diari ARA a Rússia i reporter de Russia Today; i Albert Segura, corresponsal a Brussel·les de RAC1 i 8TV.

La sessió va començar amb un joc. Els periodistes convidats van anar responent i comentant les preguntes i informacions (una cita, un titular de premsa, tuits…) que es trobaven en sobres de colors que anaven triant. Així, juntament amb les preguntes del públic assistent (i per Twitter) es va aconseguir que la trobada fos molt dinàmica i es tractessin molts més temes que amb un format clàssic de xerrada-taula-ponents. [Read more…]

“Aquest és el periodisme que ens agradaria fer”

llibreQuedo amb les periodistes Silvia Torralba i Ana Basanta quan a Barcelona plou i plou des de fa tres dies. Amb l’arribada de la tardor i del fred, ve de gust asseure’s al voltant d’una taula perquè m’ho expliquin tot sobre Inconformistes, el llibre que acaben de publicar a Angle Editorial.

L’Ana i la Silvia recullen cròniques de la Barcelona social protagonitzades per persones i col·lectius que surten al carrer per defensar drets com l’habitatge o la salut; o que es mobilitzen per bastir alternatives a un sistema polític, social i econòmic que exclou persones.

Al llibre hi apareixen des de les cooperatives de consum fins als horts urbans; des de la PAH fins a les associacions de veïns/veïnes, el moviment per la pau o col·lectius que treballen en salut i fent acompanyament domiciliari a persones malaltes.

És poc més d’una hora que xerrem a la Rambla del Raval (quin millor barri representa el que expliquen al llibre?). I acabem reflexionant sobre activisme i moviments socials, periodisme i persones que deixen petjada. Ens posem seriosos, riem i ens emocionem. De la Silvia i l’Ana, i del seu llibre, en destacaria la capacitat per transmetre. Quan parlo amb elles, veig una serenor decidida que traspua credibilitat i compromís. I m’agrada, perquè el periodisme és (o hauria de ser) precisament això.

En el llibre parleu de persones amb noms i cognoms, però m’ha agradat que no només us fixeu en la història personal: doneu context i informació. Aneu més enllà del “color” que sol embolcallar els temes socials als mitjans i que sovint evita anar al fons de la qüestió…
La sensibilitat es pot explicar de moltes maneres i volíem transmetre la idea que els inconformistes que protagonitzen el llibre no són simplement “bones persones”. Són gent que s’organitzen, que fan assemblees, que porten anys de lluita i mobilització per transformar realitats. I que tot així no sorgeix del no-res. Ens interessava explicar tot aquest context perquè és vegi d’on prové. Vam fer més de 30 entrevistes.

[Read more…]