Avui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]