I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes.

La desaparició forçada és un recurs que alguns estats utilitzen per reprimir la dissidència i l’oposició política de manera il·legal, per combatre grups armats d’oposició en nom de la “lluita contra el terrorisme” i, en definitiva, per estendre el terror a àmplies capes de la societat. Esdevé un crim contra la humanitat quan es practica de manera general o sistemàtica, com va passar per exemple a l’època de les juntes militars de l’Amèrica Llatina als anys 70-80 (Argentina, Xile, Brasil, Guatemala, etc.)

Solem pensar precisament que és cosa de dictadures, però el mapeig de les desaparicions ens mostra que no és un afer d’una regió concreta del món ni tampoc d’un sistema polític determinat. Hi ha dictadures, sí, però també democràcies que assetgen defensors de drets humans, advocats, testimonis…

Especialment greu és la situació, ara i abans, al nord d’Àfrica (Líbia, Egipte, Algèria, Marroc), i al Pròxim Orient (Síria), però també a Mèxic, en el context de la lluita contra el narcotràfic i el crim organitzat, o a Colòmbia, o als EUA amb la seva “guerra contra el terror” post 11-S.

I Europa? Encara amb l’assignatura pendent de resoldre els crims de Bòsnia dels anys 90, on més de 12.000 persones continuen oficialment desaparegudes. I Espanya? En parlaré més endavant, perquè el cas és de traca…

La comunitat internacional s’ha dotat d’un instrument, la Convenció Internacional per a la Protecció de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades, vigent des de desembre de 2010, per forçar als governs de tot el món a obrir investigacions imparcials sobre els casos de desaparicions al seu territori, per prevenir-les, per castigar-ne els responsables i oferir justícia i reparació a les víctimes.

Gairebé la meitat dels països del món (93) han firmat la Convenció, 43 l’han ratificat (entre els quals Espanya, el 2010). Però hi ha absències importants: 4 dels 5 països amb seient permanent al Consell de la Seguretat de l’ONU no s’hi han adherit (EUA, Rússia, Xina i Gran Bretanya). I altres que avui dia són protagonistes de desaparicions massives, com Síria, tampoc.

Què fa, doncs, la comunitat internacional per intentar avançar? Existeix un grup de treball específic de Nacions Unides que investiga, documenta casos i visita països per fer-ne recomanacions. En 30 anys ha documentat més de 50.000 casos, dels quals 43.000 són casos oberts, sense resoldre. Però en són molts més. Els 50.000 són la punteta de l’iceberg perquè la majoria de vegades les desaparicions ni es denuncien, per moltes causes: temor a represàlies, mala administració de justícia, sistemes institucionalitzats d’impunitat, l’impacte de la pobresa i l’analfabetisme…

Aquest grup de treball recomana un seguit de mesures per prevenir les desaparicions. Per exemple, la prohibició de detencions en llocs secrets o “presons negres al marge de la llei. Que s’obrin registres oficials de persones privades de llibertat (qui és, on es troba, quants dies porta detingut, de què se l’acusa) i, atenció, eliminar la incomunicació de les persones sota custòdia i que puguin rebre el seu advocat, família, metge.

Desapariciones-forzadas-15-300x220Anem amb Espanya. Fa un mes, el 30 de juliol, el Grup de Treball específic sobre desaparicions de l’ONU va fer públic un informe demolidor, on formula fins a 42 recomanacions a l’estat espanyol i li demana que prengui mesures efectives en 90 dies, abans que acabi l’octubre.

El que diu l’informe és el que vénen denunciant organitzacions com Amnistia Internacional i grups de recuperació de la memòria històrica i associacions de familiars: no existeix un compromís ferm del govern espanyol per facilitar l’accés a la veritat, justícia i reparació a les víctimes de desaparició forçada durant la Guerra Civil i el franquisme.

Hi ha més de 114.000 casos pendents i el govern espanyol ignora les obligacions d’investigar-los, obligacions contretes per l’estat espanyol al firmar i ratificar la Convenció Internacional sobre Persones Desaparegudes, per exemple, i altres tractats de drets humans.

Però les recomanacions de l’ONU van més enllà. Cal que el govern espanyol elabori una política estatal integral sobre persones desaparegudes durant el franquisme; més suport institucional i financer a les associacions de familiars i víctimes del franquisme; creació d’un banc d’ADN pels casos de nens robats (com a l’Argentina), revisar la interpretació de la llei d’amnistia de 1977 que impedeix jutjar els crims del franquisme a Espanya i obliga a buscar la justícia fora (un altre cop l’Argentina); complir de manera efectiva la llei de Memòria Històrica i retirar d’una vegada els símbols franquistes que hi ha als carrers de moltes ciutats espanyoles; derogar el règim d’incomunicació (un dels més durs d’Europa). Sí, un informe molt contundent.

És una qüestió de voluntat política. De complir obligacions internacionals de drets humans. De cooperació, bona voluntat i compromís. Aquest estiu hem vist la resolució feliç del cas d’Estela de Carlotto, una de las Abuelas de la Plaza de Mayo, que 36 anys després s’ha retrobat amb el seu nét, un dels nadons robats durant la dictadura militar argentina. Justament aquest és un bon exemple que amb cooperació, bona voluntat i compromís polític amb la justícia i els drets humans, una desaparició forçada es pot resoldre per molts anys que hagin passat. És el que no està fent l’estat espanyol, gairebé 40 anys després la mort del dictador.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s