De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.

Que deshumanitzen? Posem noms

(Actualitzat el 30/07/2014)

Costa escriure sobre els fets de Gaza perquè el dolor és enorme i la xifra de víctimes es fa insuportable.

Un conflicte etern (1948) que amb cada episodi s’enverina més i s’allunya de la seva resolució. Un bon resum del que ha passat i està passant a la regió són aquests dos articles, documentats, assenyats, contundents. L’un del Jordi Armadans, l’altre de l’Olga Rodríguez. No m’estendré per aquí, vull parlar d’una altra cosa.

Una notícia m’ha semblat destacable perquè reforça una idea que sempre em ronda pel cap quan llegeixo alguna informació sobre el conflicte entre israelians i palestins. Té relació amb la manera com Israel sol deshumanitzar els palestins a través de la seva potent maquinària de propaganda: consulteu aquests dies perfils de Twitter com @Portavoz_Israel, @CapitanKaplan, @FDIonline o @IsraelCatalunya. O llegiu l’article “Propaganda y periodismo” del periodista Joan Cañete Bayle (@jcbayle), que va ser corresponsal a la zona amb El Periódico.

Eufemismes, consignes, mitges veritats quan no directament mentides, utilització cínica del dret internacional humanitari i, per mi el pitjor, gairebé negar la condició humana als palestins. No exagero.

Vegeu aquest tuit d’un dels perfils esmentats més amunt, portaveu oficial de l’exèrcit israelià. Una arma més, la de la paraula, que se suma a les armes letals, les que ja han matat més de 700 d’un miler de palestins a Gaza, la majoria (75%) civils.

O aquest altre, del mateix personatge, que demostra a la perfecció com intenten justificar la mort de nens.

[Read more…]

#MWC14 (un conte)

Mobile_World_Congress_Barcelona_2012_(4)De cop, a la gran ciutat arriba el soroll. No és un soroll blanc, dels que zumzegen lleugerament i gairebé ni es perceben.

És dels de debò, eixordador com per trencar la barrera del so una i altra vegada.

Fins a la ciutat hi vola gent d’arreu, el 90 per cent homes; també hi aterren gadgets, apps, smartphones, partners, speakers… i hi ha androids i xperias, 3G, 4G, grans marques i noms; fins i tot un messies, de nom Zuckerberg.

El corifeu (o mitjans de comunicació) parla: “Oh, poble insensible! No negueu la importància de tan magne esdeveniment! 75.000 ànimes ens visiten en només quatre dies. Sabeu quants euros suposa això?” Es repeteixen una i altra vegada, com un mantra, unes xifres d’impacte econòmic abassegadores que, però, alguns qüestionen.

A la tele, poc abans de la inauguració de la festa, s’emet una notícia on parla l’exèrcit de joves que hi treballaran per posar al CV que han estat al Congrés, diuen. Menys mal.

Una noia mona que somriu explica que hi treballarà d’hostessa tres dies, tres; un, dos i tres, i gràcies. Això sí, ho posarà al CV i seguim.

A la tele, també s’hi veu un noi que resulta ser el messies d’abans, que es diu Mark i va inventar fa deu anys un llibre de cares que molta gent omple cada dia amb la seva vida a canvi de dades i més dades que el Mark i els seus controlen. No se’n sap gaire què en fan, de les dades, però aquí la gent no sol preguntar-se gaire les coses: és com funciona tot.

Alguns diuen que és un geni. Els altres el creuen un venedor de fum amb discurs buit. Només un titular sobresurt d’una xerrada de 45 minuts: “Caldria inventar un internet per connectar tot el món”. Ah val, molt bé.

[Read more…]