I tu, tens el trastorn memetro?

memetroNo m’ha passat mai (encara) però he sentit històries de persones, i no són llegendes urbanes, que quan arriben davant del control d’accés al metro no recorden què han de fer. Pateixen una espècie d’amnèsia temporal, un trastorn de la memòria que fa que no paguin i que superin el torniquet sense validar el bitllet. I no recorden res. Un autèntic misteri.

Preocupat per aquest fenomen, que ja es pot observar a Barcelona i també a Madrid, parlo per telèfon amb el David. Ell és portaveu de l’Associació Cultural Memetro, que aplega les persones afectades pel trastorn memetro, aquest estrany comportament de no recordar que cal validar el bitllet en el moment de passar per les barreres del metro.

Abans de parlar amb el David, m’informen des de TMB que a Barcelona i al 2012 es van tramitar 75.000 expedients per “conductes incíviques”, majoritàriament per “frau“, que és com l’empresa considera el fet de viatjar sense bitllet. Segons ells, les últimes dades (tardor 2012) parlen d’un 3,09% de “defraudadors”, viatgers que no paguen bitllet. És l’índex més baix dels darrers anys, expliquen: al 2009 era el doble. I començo amb el David.

Com neix l’associació?
Érem conscients que aquest trastorn el patia molta gent i que tots els qui el tenim ens havíem d’ajudar. És quan decidim constituir-nos com a associació en suport als afectats pel trastorn, sobretot com un instrument de comunicació entre aquestes persones. Funcionem com una mena de grup d’ajuda mútua i teràpia col·lectiva: localitzem els controls de personal de TMB i ens avisem entre tots els qui patim el trastorn per evitar la multa. [Read more…]

Fear the Tweeters

TwitterApunt publicat a l’antic bloc (maig 2012)

No tingueu por dels tuits, i sí dels qui tuitegen. És el títol d’un article d’Scott Edwards, d’Amnistia Internacional als EUA, que reflexiona sobre el poder de les xarxes socials pel que fa a l’activisme social i el paper que han jugat (juguen), per exemple, en les revoltes àrabs.

Edwards afirma que els règims autocràtics i repressius (també els formalment considerats democràtics) temen el poder dels qui no tenen el poder, de la ciutadania; un poder generat per les noves formes de comunicació. Edwards diu que els tuits per ells mateixos no tenen cap valor, ni tan sols cap força. És així: però la possibilitat de forjar connexions entre persones és el que provoca el pànic als governs repressius (i, insisteixo, als no tan repressius, que veuen com se’ls desborda la informació que abans més o menys controlaven).

Estem instal·lats en un gran tsunami, una gran via d’aigua, i els governs, tots, queden fora de joc. Ho hem vist a les revoltes àrabs amb els intents desesperats de tallar l’accés a Internet; i ho veiem aquí, amb les amenaces de futura reforma del Codi Penal per “vigilar” qui convoca protestes suposadament violentes a la xarxa.

A aquestes alçades de la història pocs dubten que les xarxes socials estan sacsejant l’activisme polític. Que sense xarxes socials les revoltes àrabs potser no s’haurien produït o no haurien anat tan ràpides, o que sense les xarxes, moviments com el del 15M o el #novullpagar dels peatges catalans (que ja neix d’inici com un hashtag) haurien obtingut molt menys impacte i ressò. [Read more…]