Vaig conèixer de primera mà el cas de les Mares de Soacha el 2010, quan acabava d’aterrar a Amnistia Internacional i ens va visitar la Luz Marina Bernal. Ella és una de les mares colombianes que veuen desaparèixer els seus fills el 2008.
En unes setmanes alguns apareixen en fosses comunes. “Són guerrillers morts en combat”, diuen els militars. Les mares no es creuen aquesta versió. Guerrillers? Els seus fills? No pot ser…
Poc temps després es comença a saber la veritat: es descabdella una de les trames més obscures del conflicte a Colòmbia. Els fills de les Mares de Soacha i molts més (potser fins a 3.500) esdevenen els “falsos positivos”: joves executats extrajudicialment per l’exèrcit, que els fa passar per guerrillers perquè els soldats i els oficials puguin cobrar les recompenses que el president Uribe concedeix als qui eliminin combatents de les FARC. L’escàndol és monumental. El cap de l’exèrcit dimiteix. L’actual president colombià, Juan Manuel Santos, era el ministre de Defensa d’aleshores.
Les Mares de Soacha porten cinc anys de lluita amb el govern colombià per conèixer la veritat, saber què els va passar als seus fills i intentant que es faci justícia.
Dos mesos enrere retrobo la Luz Marina Bernal a Barcelona i conec una altra mare, la María Sanabria. Són aquí per recollir un premi del Parlament de Catalunya i de l’ICIP com a constructores de pau. I tant que ho són. I valentes també. Recordo que al 2010 la Luz Marina parlava baixet i semblava una dona molt tocada i fràgil. Avui veig una Luz Marina molt més serena, més segura. Potser més forta? No n’estic segur, però ella no és la mateixa: “En cinc anys ens ha canviat la forma d’actuar, de parlar, de pensar…”, em diu.
Aquesta és la conversa que vaig tenir amb totes dues. [Read more…]
El Segon Plat 