“Soy Juan Sosa, defensor de derechos humanos”

Bx53jvxIgAAS2l6 És com es presenta Juan Sosa Maldonado quan s’aixeca de la taula i comença una xerrada. El Juan somriu en silenci i sembla un home reservat i tímid fins que comença a explicar el seu cas.

Eleva la veu, la projecta amb força. El somriure se li esborra per dibuixar a la cara un posat greu, a mig camí entre la dignitat, la determinació i la valentia.

No és el primer cop que veig aquesta expressió en un defensor de drets humans. Són els qui estan a primera línia i són objecte d’amenaces, assetjament, violència física, atemptats

Qui és Juan Sosa? Dirigent de l’Organització de Pobles Indígenes Zapotecos (OPIZ), el 1998 va ser víctima de desaparició forçada i tortures físiques i psicològiques. L’acusaven, falsament, de formar part d’una guerrilla d’oposició que operava a l’estat de Oaxaca, al sud del país, i van detenir-lo perquè reconegués que pertanyia al grup armat.

El Juan va passar 25 dies desaparegut. Després d’aparèixer amb vida, encara es va passar 45 dies més en règim d’incomunicació en una presó de màxima seguretat.

Finalment, el 2001, va ser alliberat sense càrrecs. Estudia Dret i es dedica des d’aleshores a donar suport i a defensar legalment i també políticament els presos indígenes de la regió de Loxicha.

No és una feina fácil perquè has de topar moltes vegades amb l’estat mexicà: execucions extrajudicials, desaparicions, detencions arbitràries, tortura, desplaçaments forçats de població indígena. I després has de bregar amb un mur de silenci i impunitat. Ningú no sap res, ningú no reconeix res, i la reparació a les víctimes és inexistent. [Read more…]

I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]