“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants.

Ja han patit dues morts: la de Mustafà Tamimi en rebre l’impacte a la cara d’un pot de gas lacrimògen i la de Rushdi Tamimi, de diversos trets a l’esquena. A sota, el vídeo del moment que Rushdi és ferit. S’hi observa com, de primeres, els soldats israelians fins i tot impedeixen que Rushdi sigui evacuat. Finalment el traslladen a un hospital, on mor l’endemà.


El cas de Nabi Saleh és un de tants a la Cisjordània ocupada. Com a Bil’in (cas explicat en l’excel·lent i imprescindible documental 5 Broken Cameras), és un exemple més de determinació i lluita noviolenta contra l’ocupació de terres que practica Israel amb total impunitat. A Nabi Saleh també hi tenen un càmera, el Bilal, que com l’Emad Burnat de 5 Broken Cameras, documenta la lluita dels habitants del poble. Ja porta tres càmeres trencades. Per filmar i res més…

Parlo amb l’Iyad i m’explica tot això sense mostrar ni un signe de desesperança. Sempre m’ha sorprès la capacitat de resistència dels palestins davant de tot el ventall de males arts (per dir-ho suau…) de l’exèrcit i els colons israelians.

Com ho aguanteu tot això tants anys?, li etzibo. “No ens queda cap altra opció. És la nostra terra i si no ens mobilitzem ens quedarem sense res”. Però deu costar seguir i seguir amb la resistència i desobediència pacífica quan l’altra part sí que recorre a la violència, insisteixo. “És el que voldrien els israelians, que responguéssim violentament. No ho farem. No tenim res contra els israelians. Res. Si s’acaba l’ocupació, s’acaba el problema entre ells i nosaltres”.

unnamedL’Iyad explica el catàleg d’agressions que reben dels israelians. “Ruixen les nostres cases amb canons d’aigua tractada amb un agent químic, un compost fètid i abrasiu que sovint deixa irritacions a la pell, sobretot dels nens.

Els nens són un objectiu dels militars: busquen fer-los por perquè abandonin les protestes. Molts cops els detenen i els interroguen durant un parell de dies. L’últim cas és el d’un nen d’11 anys. Una tercera part dels detinguts en les protestes són nens. També apliquen el càstig econòmic, amb multes astronòmiques per manifestar-se o amb els arrestos domiciliaris”.

Creus que arribarà algun dia la pau?, li pregunto amb poques esperances. “Si s’acaba l’ocupació, hi haurà pau; és així de senzill. Però fins ara l’anomenat procés de pau és una farsa. El 1967 hi havia poc més de 100.000 colons a Cisjordània. Ara ja en són més de mig milió. Israel utilitza el pas dels anys per consolidar l’ocupació i robar més terra als palestins. Els números són clars”. Ara recordo un fet clau per entendre la situació: l’establiment d’assentaments de colons civils en territoris ocupats per una guerra és una violació del dret internacional i està considerat un crim de guerra.

L’Iyad s’acomiada per anar a una xerrada. Porta tot el dia parlant de Nabi Saleh a qui l’escolti, sense mostrar cansament, però té un truc que em confessa mentre em pica l’ullet. “Necessito molt cafè perquè no puc parar, és l’únic que ens queda. Que el món ens escolti”. I és cert. L’estona que hem parlat potser s’ha pres dos o tres cafès. Em xoca la mà i ens abracem per la cintura, mentre somriu i marxa a explicar a altres la petita, i alhora gran, història de Nabi Saleh.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s