Informar des de fora (i des de dins)

Sí, el periodisme està en crisi, ja ho sabem… Els i les periodistes som dels col·lectius que més discutim sobre el futur de la professió i potser de moltes de les reflexions col·lectives pot sortir la clau de volta per superar el tobogan sense fi en què darrerament semblem instal·lats.

Escric ara, per exemple, quan al Periódico la redacció porta més de 20 dies de vaga de signatures pels plans de l’empresa de reduir sous, o poques setmanes després del tancament de Canal 9 al País Valencià, o quan s’ha constituït Mitjans en Lluita, coordinadora de treballadors i treballadores de mitjans de comunicació a Catalunya que pateixen retallades laborals.

Per això és bo que sorgeixin iniciatives com el projecte Vermut & Periodisme, impulsat pels periodistes Marta Aguilar i Víctor F. Clarés: una trobada mensual de professionals del periodisme i la comunicació per afavorir el debat i la reflexió crítica sobre els mitjans de comunicació.

Cadascuna de les sessions es dedica a un tema específic i compta amb veus diferents. Fins al moment se n’han fet tres, des de l’octubre, i sembla que el format es va consolidant: 50 assistents en l’edició de desembre, la darrera.

Dissabte 28 de desembre es va parlar de les corresponsalies i el repte d’informar des de fora, amb Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a Londres i a París i des d’aquesta setmana nou editor i nova cara del TN Vespre; Xavier Aldekoa, corresponsal d’Àfrica de La Vanguardia des de Johannesburg; Bricio Segovia, corresponsal del diari ARA a Rússia i reporter de Russia Today; i Albert Segura, corresponsal a Brussel·les de RAC1 i 8TV.

La sessió va començar amb un joc. Els periodistes convidats van anar responent i comentant les preguntes i informacions (una cita, un titular de premsa, tuits…) que es trobaven en sobres de colors que anaven triant. Així, juntament amb les preguntes del públic assistent (i per Twitter) es va aconseguir que la trobada fos molt dinàmica i es tractessin molts més temes que amb un format clàssic de xerrada-taula-ponents.

Tots quatre convidats van estar molt encertats, amb ganes d’explicar-se i reflexionar conjuntament sobre la professió. Es va parlar de les dificultats i pressions que rep el corresponsal a l’estranger per poder fixar els seus temes en una agenda dels mitjans dominada ara per la política i la crisi locals o, senzillament, pels opinòlegs-totòlegs i l’entreteniment: “És brutal que hi hagi un duopoli, Telecinco i Antena3, que aconsegueix gairebé tota la publicitat”, es lamentava Cruanyes.

Les inèrcies de la informació d’àmbit internacional també van aparèixer. Aquelles que solen oblidar o menystenir continents com l’Àfrica, o bé mostrar el biaix corporatiu o ideològic dels mitjans en d’altres, com en les informacions que arriben de l’Amèrica Llatina, on paradoxalment passen moltes coses… Xavier Aldekoa deia que tenia la sensació que l’Àfrica interessa més a la gent del que finalment acaba sortint als mitjans, i va reconèixer, com Toni Cruanyes, que hi ha una tendència dels mitjans a interessar-se més pels llocs on hi ha conflicte que no pas on hi ha bones notícies.

Es va esmentar el cas Colòmbia-Veneçuela, potser un dels casos més escandalosos d’informació esbiaixada en la cobertura dels mitjans espanyols i catalans. Aldekoa parlava fins i tot d’un “problema d’honestedat” dels mitjans. I és que sembla que tot el que arriba de Veneçuela és per força dolent, mentre es minimitza el que passa a Colòmbia i els efectes d’un conflicte de més de 50 anys.

A la conversa també Rússia, on la deriva autoritària de Putin ha portat gairebé a un carreró sense sortida a la llibertat d’expressió i als periodistes russos, que veuen amb perill informar de segons què i acusar segons qui. Bricio Segovia explicava que davant de les recents lleis mordassa per a mitjans i ONG, el corresponsal a Rússia ha de buscar-se la vida amb fonts alternatives i parlar molt amb el carrer per saber realment què està passant i trencar el control estatal de la informació.

Els efectes de les retallades en els mitjans (“Això que als corresponsals els paguin el pis, l’escola dels nens i les despeses ja no tornarà”, deia Bricio Segovia) han provocat redaccions més petites i, per tant, la reducció de grans reportatges en profunditat i de corresponsalies (com les del Marroc o Amèrica del Sud a TV3). Hi ha un nou abús de la figura de l’enviat especial per mirar de substituir l’antic corresponsal: “Quan caus en paracaigudes enmig d’una realitat nova, no pots mai oferir la profunditat en l’anàlisi que et dóna un corresponsal”, confessava Toni Cruanyes.

L’Albert Segura, des de la seva corresponsalia a Brussel·les, va recordar les pressions en la informació de i sobre la UE: “A Brussel.les hi ha un autèntic exèrcit de portaveus oficials. La informació està protegida per moltes capes”.

El periodista salta-obstacles, vaja… Per sortejar els qui volen posar díficil la feina d’informar en lloc de facilitar-la, una gran i penosa distorsió de l’anomenat periodisme de fonts.

Pel que fa a la incursió de la política en el periodisme, Toni Cruanyes va afirmar que “vivim un periodisme de trinxeres, on t’obliguen a prendre partit. És un repte interessant, però alhora dur”. I Bricio Segovia va recordar una veritat que pot semblar evident però que no ho és tant si analitzem els continguts actuals de molts mitjans: “Els periodistes hem d’explicar el perquè de les coses, no només allò que és més obvi”.

Segovia va fer una crida a recuperar la “funció social del periodisme”, soterrada actualment pels interessos econòmics de la propietat de molts mitjans, bàsicament bancs i fons d’inversió, com expliquen molt bé al llibre Papel Mojado de la revista Mongolia.

“Sense nosaltres, moltes històries no tindrien sortida”, acabava dient Bricio Segovia. Només per això ja val la pena intentar-ho. Informar des de fora. I des de dins. Però fer-ho.

Més informació:
+ Storify: selecció de piulades de la sessió
+ Perfil Twitter de Vermut & Periodisme