Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.

Drets humans, en picat a Egipte

??????????????????Quan just es compleix el primer aniversari del cop militar i la destitució que va posar fi a la presidència islamista de Mohamad Mursi a Egipte, el balanç de drets humans no pot ser més descoratjador.

Recordant aquells silencis occidentals tan còmplices amb l’Egipte de Mubarak, amb la Tunísia de Ben Ali o amb la Líbia dels últims anys de Gadaffi; ignorant els vents de canvi que van sorgir el 2011 amb Tahrir, el món novament calla i mira cap a una altra banda davant de la tormenta perfecta orquestada per Al Sisi i els seus, que esmicolen cada dia els drets humans.

Tortura i maltractaments de caire estructural, detencions i reclusions arbitràries d’activistes i bloguers, condemnes a periodistes, ofensiva total contra l’oposició política, represa de les execucions i sentències de mort col·lectives…

Aquesta és part de la recepta d’Al Sisi per a Egipte, un any després de la destitució de Mursi; recepta que porta com a conseqüència un panorama catastròfic de l’estat dels drets humans.

Les xifres ballen, però es parla de 16.000 detencions en un any (això són gairebé 44 cada dia) segons l’agència AP, mentre altres fonts, com WikiThawra, iniciativa gestionada pel Centre Egipci pels Drets Econòmics i Socials, eleven la xifra de persones detingudes i encausades a 40.000. També segons WikiThawra, aquest any s’haurien produït un mínim de 80 morts de persones que es trobaven sota custòdia en dependències policials o de l’exèrcit (una mort cada quatre dies).

No és cap sorpresa que les forces de seguretat d’Egipte protagonitzin abusos de drets humans. Ho han fet sempre, emparades pel poder. Però des de 2011, i amb el retorn al poder dels militars després del parèntesi civil de Mursi, estan desfermades i es mouen en la impunitat absoluta.

L’Agència de Seguretat Nacional torna a operar a plena capacitat, recorrent als mateixos mètodes de tortura i maltractaments emprats en els temps més foscos de l’era Mubarak. [Read more…]

Informar des de fora (i des de dins)

veriper3_pequeSí, el periodisme està en crisi, ja ho sabem… Els i les periodistes som dels col·lectius que més discutim sobre el futur de la professió i potser de moltes de les reflexions col·lectives pot sortir la clau de volta per superar el tobogan sense fi en què darrerament semblem instal·lats.

Escric ara, per exemple, quan al Periódico la redacció porta més de 20 dies de vaga de signatures pels plans de l’empresa de reduir sous, o poques setmanes després del tancament de Canal 9 al País Valencià, o quan s’ha constituït Mitjans en Lluita, coordinadora de treballadors i treballadores de mitjans de comunicació a Catalunya que pateixen retallades laborals.

Per això és bo que sorgeixin iniciatives com el projecte Vermut & Periodisme, impulsat pels periodistes Marta Aguilar i Víctor F. Clarés: una trobada mensual de professionals del periodisme i la comunicació per afavorir el debat i la reflexió crítica sobre els mitjans de comunicació.

Cadascuna de les sessions es dedica a un tema específic i compta amb veus diferents. Fins al moment se n’han fet tres, des de l’octubre, i sembla que el format es va consolidant: 50 assistents en l’edició de desembre, la darrera.

Dissabte 28 de desembre es va parlar de les corresponsalies i el repte d’informar des de fora, amb Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a Londres i a París i des d’aquesta setmana nou editor i nova cara del TN Vespre; Xavier Aldekoa, corresponsal d’Àfrica de La Vanguardia des de Johannesburg; Bricio Segovia, corresponsal del diari ARA a Rússia i reporter de Russia Today; i Albert Segura, corresponsal a Brussel·les de RAC1 i 8TV.

La sessió va començar amb un joc. Els periodistes convidats van anar responent i comentant les preguntes i informacions (una cita, un titular de premsa, tuits…) que es trobaven en sobres de colors que anaven triant. Així, juntament amb les preguntes del públic assistent (i per Twitter) es va aconseguir que la trobada fos molt dinàmica i es tractessin molts més temes que amb un format clàssic de xerrada-taula-ponents. [Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]