Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

microfonosEls últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

[Read more…]

Free Pussy Riot

[Aquesta és una foto nadiaadaptació lliure i en català de l’article original publicat avui al blog d’Amnistia Internacional a eldiario.es.

La Masha i la Nadia són dues joves russes que a l’octubre de 2011, juntament amb altres companyes, creen un grup activista per evidenciar que la llibertat d’expressió, i en general els drets humans, estan sota amenaça al seu país. Les joves decideixen barrejar ingredients com l’art, la política, el feminisme i la música punk en una hiperactiva coctelera activista per denunciar aquesta situació mitjançant accions pacífiques però provocadores en espais de gran visibilitat pública, i així aconseguir repercussió. Neixen les Pussy Riot.

Mesos després, el 21 de febrer de 2012, irrompen un parell de minuts a la principal catedral ortodoxa de Moscou per interpretar una oració punkMare de Déu, lliura’ns de Putin” i denunciar l’actual deriva autoritària de Rússia. Amb això n’hi ha prou: en poques hores el video de l’acció atrapa 600.000 visitants a Youtube i aconsegueix un gran ressò internacional.

El context també hi fa la seva: de novembre a març de 2012, entre les eleccions legislatives i les presidencials que confirmen el retorn de Putin al lideratge de l’estat, Rússia viu les manifestacions més importants des del col·lapse de l’URSS. Molta gent al carrer que denuncia poca transparència en els processos polítics. La resposta del poder a aquestes manifestacions és més repressió, cops a manifestants i detenció i assetjament a destacats opositors i periodistes.

Coincidint amb les eleccions que confirmen Putin com a nou president, el 4 de març, les autoritats russes detenen la Masha i la Nadia. Dies després, una tercera Pussy Riot, la Katia, també ingressa a la presó. A partir d’aquí, la història més coneguda. A l’agost arriba el judici, envoltat per una gran atenció mediàtica i enmig d’un agre debat intern en la pròpia societat russa sobre la llibertat d’expressió, els seus límits, la separació efectiva Església-Estat en un estat laic i la (no)independència i corrupció del poder judicial.

[Read more…]

Fear the Tweeters

TwitterApunt publicat a l’antic bloc (maig 2012)

No tingueu por dels tuits, i sí dels qui tuitegen. És el títol d’un article d’Scott Edwards, d’Amnistia Internacional als EUA, que reflexiona sobre el poder de les xarxes socials pel que fa a l’activisme social i el paper que han jugat (juguen), per exemple, en les revoltes àrabs.

Edwards afirma que els règims autocràtics i repressius (també els formalment considerats democràtics) temen el poder dels qui no tenen el poder, de la ciutadania; un poder generat per les noves formes de comunicació. Edwards diu que els tuits per ells mateixos no tenen cap valor, ni tan sols cap força. És així: però la possibilitat de forjar connexions entre persones és el que provoca el pànic als governs repressius (i, insisteixo, als no tan repressius, que veuen com se’ls desborda la informació que abans més o menys controlaven).

Estem instal·lats en un gran tsunami, una gran via d’aigua, i els governs, tots, queden fora de joc. Ho hem vist a les revoltes àrabs amb els intents desesperats de tallar l’accés a Internet; i ho veiem aquí, amb les amenaces de futura reforma del Codi Penal per “vigilar” qui convoca protestes suposadament violentes a la xarxa.

A aquestes alçades de la història pocs dubten que les xarxes socials estan sacsejant l’activisme polític. Que sense xarxes socials les revoltes àrabs potser no s’haurien produït o no haurien anat tan ràpides, o que sense les xarxes, moviments com el del 15M o el #novullpagar dels peatges catalans (que ja neix d’inici com un hashtag) haurien obtingut molt menys impacte i ressò. [Read more…]