El Tahrir de les dones

Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

Hi ha molts Tahrirs, deia abans. I un d’ells és el de les dones. Que ja van sortir al carrer per fer fora Mubarak i que ara també s’han rebel·lat contra l’Egipte de Mursi. Aquest és un país que limita el dret a la llibertat d’expressió, a la manifestació i a l’exercici de drets polítics quan permet l’assetjament i els atacs sexuals a dones manifestants. Va passar a Tahrir el 2011 quan, per exemple, l’exèrcit va sotmetre a humiliants proves de virginitat algunes dones detingudes per manifestar-se contra el dictador i passa a Tahrir el 2013 quan les dones són atacades pel sol fet de ser-ho i manifestar-se. És una constant i ningú no fa res per aturar-ho.

Només des de diumenge passat s’han reportat gairebé un centenar d’atacs d’aquest tipus. Les autoritats egípcies no condemnen aquestes formes d’assetjament, no revisen la legislació per posar fi a la discriminació de les dones i no investiguen degudament els nombrosos casos documentats. No fan res. La impunitat com a denominador comú en un problema que no és nou, però que d’ençà de les revoltes del 2011 s’ha visibilitzat. Els mitjans (sí, els d’aquí) encara en parlen poc. Ah sí, quan la víctima és una periodista o una dona occidental, com ha passat amb una holandesa i una nord-americana.

Atacs en grup

Com actuen els assetjadors? En massa. Sí, en grup. Les agressions poden ser a la nit però també a plena llum del dia. Les dones es veuen encerclades, de cop, per desenes d’homes, fins a 70 o 80 homes que les ataquen sexualment, els esparraquen la roba, les magregen, les penetren amb objectes, en actes que poden estar perfectament planificats.

Hi ha, però, qui es regira contra aquesta situació. De la força de les revoltes de Tahrir en surten també grups d’homes i dones que es mobilitzen per canviar l’estat de les coses i que actuen. Tahrir Bodyguard: els guardaespatlles de Tahrir. És un grup nascut a les xarxes socials fa ben poc, a finals del 2012, a Facebook i Twitter.

Són persones voluntàries que es passegen por Tahrir o els escenaris de les mobilitzacions per protegir les dones que s’hi manifesten. Ho fan en grup, vestides amb armilles grogues reflectants, amb xiulets, que intervenen i s’interposen quan són testimonis d’una agressió sexual. Utilitzen les xarxes socials, bàsicament Twitter, per avisar-se i llançar alertes, consells i recomanacions, per localitzar grups potencialment agressors a les places.

Tenen un sol objectiu, però ben clar: fer de la plaça Tahrir i de qualsevol espai de protesta un lloc segur per a les dones que s’hi vulguin manifestar. Però amb una altra qüestió més de fons: si en les protestes contra Mubarak les dones van tenir un protagonisme important, perquè ara han de desaparèixer i fer-se invisibles? Per què han de silenciar-se els seus punts de vista i abandonar el carrer o les places, on sembla que ara es cou el futur del país? La por a les agressions pot recloure les dones a casa i fer-los perdre protagonisme en un procés polític que tot just comença i que les necessita més que mai.

La Maria Muñoz és una sevillana que viu al Caire i que s’ha implicat a fons en aquest grup. Ella creu que l‘acció directa de Tahrir Bodyguard també sensibilitza la societat egípcia i pot ajudar a pressionar per emprendre els canvis legislatius necessaris per protegir més i millor les dones i castigar els responsables d’abusos.

Semblen petites històries, les de Tahrir Bodyguard o també les d’un altre grup similar, Operation Anti-Sexual Harassment/Assault (OpAntiSH), enmig del que està vivint Egipte aquesta darrera setmana. Però és que ells i elles també volen canviar el seu Egipte amb petits gestos que protegeixen els drets humans. Sincerament, m’inspiren més confiança que els Mursi de torn o els eternament repressors exèrcits salvapàtries.