“Jo també creia en la pena de mort”

H_RayKrone_CherylNaillCuriosa història la de Ray Krone. Nord-americà, viu a Tennessee, té 56 anys i n’ha passat deu a la presó, tres dels quals al corredor de la mort, per l’assassinat a ganivetades d’una cambrera d’un bar que freqüentava i on jugava a dards.

Mentre m’explica que té tres Harley Davidson i m’assenyala orgullós la gorra de la mítica marca, recordo que en Ray va coprotagonitzar fa uns anys un anunci d’Aquarius que explicava el plaer de viure i de sentir la llibertat. Qui millor per representar-ho que excondemnats a mort? El Camí de Santiago va ser-ne l’escenari.

No puc deixar de pensar que rere aquest nord-americà que em parla a tota velocitat i que posa a prova el meu anglès, s’amaga la persona número 100 que va ser exonerada de la pena de mort als EUA. La persona número 100 que des de 1976 havia pogut demostrar la seva innocència (en aquest cas gràcies a les proves d’ADN) i que, per tant, va ser víctima d’un sistema judicial que gairebé el condueix a l’execució. Ara ja són uns 130.

La pena de mort als EUA té aquestes coses. Més de 1.200 persones han estat executades als EUA des de finals dels anys 70 i hi ha prop de 3.200 presos al corredor de la mort (dels 23.000 que hi ha a tot el món). Un percentatge important d’aquests (entre un 5 i un 10%) pateixen malalties mentals.

El 60% dels nord-americans l’aproven en cas d’assassinat i només 18 dels 50 estats són abolicionistes, però el país lentament avança cap l’abolició i la pena de mort té menys suports: sis estats en els darrers deu anys l’han abolida; els darrers, Connecticut i Maryland.

Però el pitjor de la pena de mort als EUA és que és racista i clarament discriminatòria amb la gent sense recursos per afrontar un llarg procés judicial. La Fiscalia sol demanar la pena de mort pels casos en què els assassinats són persones blanques (80%), tot i que la majoria de víctimes d’assassinat als EUA són negres.

Comparteixo amb en Ray i la seva parella, la Cheryll, tot un matí d’entrevistes als mitjans, fa pocs dies van ser a Barcelona per explicar el seu cas i l’activisme contra la pena de mort de la mà d’Amnistia Internacional. Sense arribar a asseure’ns per xerrar tranquilament, taxi amunt taxi avall, vaig fent preguntes i vaig coneixent en Ray. És una persona vitalista i amb una rialla forta. No m’estranya gens, si penses en tot el que ha deixat enrere.

Oi que eres un defensor de la pena de mort abans de tota la teva història?
I tant! Jo creia en el sistema i que si eres culpable d’assassinat, l’Estat t’havia de castigar. Els assassins eren monstres, no pas persones i ho veia just. Va ser a partir de la meva experiència quan vaig dubtar del sistema i vaig acabar entenent que un càstig com la pena de mort no tenia cap sentit.

Què et va passar?
Al 1992 em van condemnar a mort per la mort d’una cambrera. Quan em van acusar jo vaig pensar que no valia la pena arruinar-me per pagar la meva defensa; era innocent i tard o d’hora tot s’aclariria. Em va defensar un advocat d’ofici. L’única prova que es va presentar contra mi va ser que les dentades que van aparèixer en el cos de la noia coincidien força amb les meves dents. Ja està. El judici va allargar-se només tres dies i amb això ja em van condemnar a mort.

8e028748d45511e2a17a22000a1fd129_7I et trobes tancat al corredor de la mort…
Sí, d’un dia per l’altre i sense haver passat mai per la presó. Jo tenia una vida normal, havia estudiat, treballava i de sobre em trobo en un món absolutament demencial. Tres anys hi vaig ser, en una cel·la de 9 metres quadrats. Només podia sortir 2 hores al dia i no podia tenir contacte amb altres presos. Em vaig deprimir i frustrar… Per sort vaig mantenir el suport de la família i les amistats, que em creien innocent.

Com en vas sortir?
Al 1996 es va repetir el judici i ja no es va acceptar la prova de les dentades. Però es va mantenir la meva culpabilitat i es va commutar la pena per 46 anys, tota una vida perquè jo en tenía 39… El 2002 les proves d’ADN van confirmar que jo no era l’assassí d’aquella noia i vaig sortir lliure. Deu anys a la presó per un error judicial que em podia haver portat a l’execució. Tres persones van ser executades mentre jo era al corredor de la mort i no deixo de pensar que jo podia haver estat una d’elles.

Què en penses ara de la pena de mort?
Que al meu país és una combinació de sort i diners que t’executin o no. Mai no s’ha executat ningú amb molts diners. Qui es pot pagar recursos i advocats té una oportunitat i se’n pot lliurar sigui culpable o no. Qui no té recursos té moltes possibilitats de ser executat… Jo ara ja sé com funciona el sistema. Sé com és la presó, els jutges i la fiscalia. Això ja no té res a veure amb la justícia o la igualtat davant la llei. És fals. Jo ara explico a qui m’escolta el que em va passar. Perquè si em va passar a mi, li pot passar a qualsevol.

En Ray ara treballa per Witness to Innocence, una ONG que busca l’abolició de la pena de mort al seu país i que els exonerats com ell rebin algun tipus de compensació per l’error judicial.

Em sembla una bona persona, honesta. És lliure perquè ha deixat enrere un autèntic malson. Mentre caminem per Barcelona em diu que li agrada molt el nostre cel blau, i caminem i somriem mentre ens mirem en silenci. Suposo que no cal que et condemnin a mort per copsar més profundament els petits plaers i detalls de la vida, però estic convençut que en Ray va començar a mirar el cel d’una altra manera just quan va deixar enrere el corredor de la mort.

Comments

  1. Eduard Litran says:

    Enhorabona Dani,

    Un magnífic exercici de reflexió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s