Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.

Violències contra les dones

logolila350Deixem enrere un nou 25N. Durant uns dies hem parlat de violència de gènere i agressions a dones. Aquesta és una de les violacions de drets humans més habituals i que afecta més persones a tot el món.

Una de cada tres dones al món ha patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida, ja sigui una pallissa, una violació, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual… La llista pot ser interminable.

I les dades per dimensionar el problema són més que impactants. El 70% de les dones que són víctimes d’assassinat, ho són a mans de la seva parella. La violència en l’àmbit domèstic i familiar és la principal causa de mort i discapacitat de les dones de 16 a 44 anys al món si excloem les malalties. 150 milions de nenes menors de 18 anys han sofert alguna agressió sexual. Són dades de Nacions Unides.

La violència (violències) contra les dones està present en totes les societats del món, sigui quin sigui el seu model de societat, sistema polític o econòmic.

Hi ha graus, esclar, i trobarem xifres més altes o més baixes, però no podem parlar de cap zona del planeta que no hagi d’afrontar aquesta xacra.

I tampoc no la podem situar en unes cultures o classes socials determinades. És un escàndol de grans dimensions que es pot manifestar de diferents maneres però que té un denominador comú i una arrel única: la discriminació de les dones pel sol fet de ser-ho; pel sol fet de néixer dones. [Read more…]

“Soy Juan Sosa, defensor de derechos humanos”

Bx53jvxIgAAS2l6 És com es presenta Juan Sosa Maldonado quan s’aixeca de la taula i comença una xerrada. El Juan somriu en silenci i sembla un home reservat i tímid fins que comença a explicar el seu cas.

Eleva la veu, la projecta amb força. El somriure se li esborra per dibuixar a la cara un posat greu, a mig camí entre la dignitat, la determinació i la valentia.

No és el primer cop que veig aquesta expressió en un defensor de drets humans. Són els qui estan a primera línia i són objecte d’amenaces, assetjament, violència física, atemptats

Qui és Juan Sosa? Dirigent de l’Organització de Pobles Indígenes Zapotecos (OPIZ), el 1998 va ser víctima de desaparició forçada i tortures físiques i psicològiques. L’acusaven, falsament, de formar part d’una guerrilla d’oposició que operava a l’estat de Oaxaca, al sud del país, i van detenir-lo perquè reconegués que pertanyia al grup armat.

El Juan va passar 25 dies desaparegut. Després d’aparèixer amb vida, encara es va passar 45 dies més en règim d’incomunicació en una presó de màxima seguretat.

Finalment, el 2001, va ser alliberat sense càrrecs. Estudia Dret i es dedica des d’aleshores a donar suport i a defensar legalment i també políticament els presos indígenes de la regió de Loxicha.

No és una feina fácil perquè has de topar moltes vegades amb l’estat mexicà: execucions extrajudicials, desaparicions, detencions arbitràries, tortura, desplaçaments forçats de població indígena. I després has de bregar amb un mur de silenci i impunitat. Ningú no sap res, ningú no reconeix res, i la reparació a les víctimes és inexistent. [Read more…]

I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]

Que deshumanitzen? Posem noms

(Actualitzat el 30/07/2014)

Costa escriure sobre els fets de Gaza perquè el dolor és enorme i la xifra de víctimes es fa insuportable.

Un conflicte etern (1948) que amb cada episodi s’enverina més i s’allunya de la seva resolució. Un bon resum del que ha passat i està passant a la regió són aquests dos articles, documentats, assenyats, contundents. L’un del Jordi Armadans, l’altre de l’Olga Rodríguez. No m’estendré per aquí, vull parlar d’una altra cosa.

Una notícia m’ha semblat destacable perquè reforça una idea que sempre em ronda pel cap quan llegeixo alguna informació sobre el conflicte entre israelians i palestins. Té relació amb la manera com Israel sol deshumanitzar els palestins a través de la seva potent maquinària de propaganda: consulteu aquests dies perfils de Twitter com @Portavoz_Israel, @CapitanKaplan, @FDIonline o @IsraelCatalunya. O llegiu l’article “Propaganda y periodismo” del periodista Joan Cañete Bayle (@jcbayle), que va ser corresponsal a la zona amb El Periódico.

Eufemismes, consignes, mitges veritats quan no directament mentides, utilització cínica del dret internacional humanitari i, per mi el pitjor, gairebé negar la condició humana als palestins. No exagero.

Vegeu aquest tuit d’un dels perfils esmentats més amunt, portaveu oficial de l’exèrcit israelià. Una arma més, la de la paraula, que se suma a les armes letals, les que ja han matat més de 700 d’un miler de palestins a Gaza, la majoria (75%) civils.

O aquest altre, del mateix personatge, que demostra a la perfecció com intenten justificar la mort de nens.

[Read more…]

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.