De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert set. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

“Quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans”

208066_annual_report_press_conference_2014_15__0Traducció i adaptació al català de l’entrevista a Donatella Rovera, investigadora d’Amnistia Internacional, publicada a la revista d’Amnistia Internacional Espanya, que podeu consultar sencera aquí. La Donatella va participar al juliol al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, a Sant Cugat del Vallès, per parlar de l’impacte dels conflictes bèl·lics sobre la població civil, amb el focus en tres realitats actuals molt preocupants: Síria, el Iemen i l’Iraq.

El conflicte del Iemen és un conflicte oblidat?
Se’n parla massa poc. Portem un any i mig i allà hi tenim una gran crisi de drets humans perquè no es respecta el dret internacional humanitari. Resulta que el país més influent i ric de la regió, l’Aràbia Saudita, bombardeja el seu país veí, que és el més pobre. Durant mesos hem documentat bombardejos indiscriminats que han afectat la població civil. S’hi han utilitzat armes sofisticades, de les més precises, en un intent deliberat d’aterrir la població. Al Iemen es produeix una equació terrible: la majoria de morts per bombardejos són civils i les armes utilitzades per l’Aràbia Saudita i els seus aliats són, en la seva majoria, dels Estats Units.

I això com ho sabem? Com es fa una investigació sobre terreny d’Amnistia Internacional per determinar aquestes responsabilitats?
El que faig és buscar i mirar de localitzar restes i peces de míssils i projectils que impacten en zones de població civil. Aquestes restes ens parlen. Ens diuen d’on vénen, quin tipus d’armament és, fins i tot de cegades és més fàcil perquè el nombre de sèrie, de fabricació, queda intacte i es pot determinar amb exactitud de quin país ha sortit.

Tenim algun exemple concret al Iemen?
Sí. Hem pogut determinar que s’han utilitzat bombes de fragmentació, prohibides internacionalment. L’Aràbia Saudita és un país poderós i molt ben connectat amb potències internacionals com els Estats Units. Amb aquests aliats és molt complicat actuar, per exemple, en el marc de les Nacions Unides perquè es decreti un embargament d’armes als bàndols enfrontats. Sí que es pot actuar amb lleis internes, de cada país, perquè limitin aquestes transaccions comercials.

A l’abril el Congrés dels Diputats va instar el govern espanyol a no autoritzar venda d’armes a les parts en conflicte al Iemen i a investigar l’ús d’aquest armament…
Aquest és el camí. Escoltin, aquí existeix un Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes que els estats han de complir. I si organitzacions de drets humans, com Amnistia Internacional o altres, documenten que les armes venudes a l’Aràbia Saudita s’utilitzen per a cometre abusos, aquestes armes no han d’arribar-los. Hem de tenir una idea clara: quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans. Es venen les armes i ja està, ens n’oblidem: no, això no funciona així. Té conseqüències en els conflictes i en els seus efectes sobre la població civil.

Síria és un altre dels fronts oberts. Veus una sortida al desastre?
No sé quina pot ser la solució, la veritat. És una evidència que la majoria de víctimes són civils. Quan vaig ser-hi, vaig veure gent vivint literalment sota terra. Han construït refugis en coves per evitar els bombardejos indiscriminats. És una autèntica vida sota terra, amb hospitals subterranis, a Alep, per exemple, o escoles, a Idlib. És terrible que la gent busqui la seva seguretat sota terra quan les parts en conflicte haurien de respectar el dret internacional humanitari. Fins i tot en les guerres hi ha lleis que s’han de complir: no tot s’hi val.

Vas ser també a l’Iraq, amb una situació molt complexa.
Allà vam documentar atacs d’Estat Islàmic a minories cristianes i yazidites, en una espècie de neteja ètnica: dones i nenes segrestades, utilitzades com a esclaves sexuals, execucions sumàries… I també represàlies a la població sunnita per part de milícies xiïtes amb suport del govern iraquià en el seu combat a Estat Islàmic. El cas de l’Iraq seria un altre bon exemple de la venda irresponsable d’armes. Quan Estat Islàmic conquereix Mossul, cau sota el seu control un important arsenal d’armes que els Estats Units havien venut al govern iraquià després de la invasió nord-americana de 2003. Moltes de les armes de l’Estat Islàmic són nord-americanes.

I on queda la rendició de comptes per aquesta responsabilitat o, per exemple, la dels abusos comesos per tropes nord-americanes o britàniques a l’Iraq?
És que ningú hauria d’estar per sobre de la llei. Qualsevol persona o estat ha de respondre i retre comptes per les violacions de drets humans comeses. No importa la seva posició o nivell. Cal posar fi a la impunitat i, malauradament, a l’Iraq mai no s’ha donat resposta de manera efectiva per tot el que va passar-hi després de la guerra de 2003 i l’ocupació posterior: ni en el cas de les tortures o morts sota custòdia, ni en la venda irresponsable d’armes. Res.

Donatella, una pregunta més personal per acabar. Portes més de vint anys treballant a Amnistia Internacional, anant a les crisis més greus. No et desanima veure que els avenços són tan lents?
És veritat que els resultats són més aviat escassos, però a poc a poc es van aconseguint petites fites. Cal veure el got mig ple. Hi ha armament prohibit que vint anys era d’ús general a les guerres. Un altre exemple són les possibilitats de treball en el post-conflicte, quan una guerra s’acaba, que ara són més àmplies. Tenim una Cort Penal Internacional i moltes possibilitats d’acció i pressió política que vint anys enrere. És evident que el progrés és lent, massa lent, però cal seguir fent aquesta feina perquè no hi ha cap altra manera d’intentar millorar el món. O de fer-lo menys dolent.

Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.

Violències contra les dones

logolila350Deixem enrere un nou 25N. Durant uns dies hem parlat de violència de gènere i agressions a dones. Aquesta és una de les violacions de drets humans més habituals i que afecta més persones a tot el món.

Una de cada tres dones al món ha patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida, ja sigui una pallissa, una violació, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual… La llista pot ser interminable.

I les dades per dimensionar el problema són més que impactants. El 70% de les dones que són víctimes d’assassinat, ho són a mans de la seva parella. La violència en l’àmbit domèstic i familiar és la principal causa de mort i discapacitat de les dones de 16 a 44 anys al món si excloem les malalties. 150 milions de nenes menors de 18 anys han sofert alguna agressió sexual. Són dades de Nacions Unides.

La violència (violències) contra les dones està present en totes les societats del món, sigui quin sigui el seu model de societat, sistema polític o econòmic.

Hi ha graus, esclar, i trobarem xifres més altes o més baixes, però no podem parlar de cap zona del planeta que no hagi d’afrontar aquesta xacra.

I tampoc no la podem situar en unes cultures o classes socials determinades. És un escàndol de grans dimensions que es pot manifestar de diferents maneres però que té un denominador comú i una arrel única: la discriminació de les dones pel sol fet de ser-ho; pel sol fet de néixer dones. [Read more…]

“Soy Juan Sosa, defensor de derechos humanos”

Bx53jvxIgAAS2l6 És com es presenta Juan Sosa Maldonado quan s’aixeca de la taula i comença una xerrada. El Juan somriu en silenci i sembla un home reservat i tímid fins que comença a explicar el seu cas.

Eleva la veu, la projecta amb força. El somriure se li esborra per dibuixar a la cara un posat greu, a mig camí entre la dignitat, la determinació i la valentia.

No és el primer cop que veig aquesta expressió en un defensor de drets humans. Són els qui estan a primera línia i són objecte d’amenaces, assetjament, violència física, atemptats

Qui és Juan Sosa? Dirigent de l’Organització de Pobles Indígenes Zapotecos (OPIZ), el 1998 va ser víctima de desaparició forçada i tortures físiques i psicològiques. L’acusaven, falsament, de formar part d’una guerrilla d’oposició que operava a l’estat de Oaxaca, al sud del país, i van detenir-lo perquè reconegués que pertanyia al grup armat.

El Juan va passar 25 dies desaparegut. Després d’aparèixer amb vida, encara es va passar 45 dies més en règim d’incomunicació en una presó de màxima seguretat.

Finalment, el 2001, va ser alliberat sense càrrecs. Estudia Dret i es dedica des d’aleshores a donar suport i a defensar legalment i també políticament els presos indígenes de la regió de Loxicha.

No és una feina fácil perquè has de topar moltes vegades amb l’estat mexicà: execucions extrajudicials, desaparicions, detencions arbitràries, tortura, desplaçaments forçats de població indígena. I després has de bregar amb un mur de silenci i impunitat. Ningú no sap res, ningú no reconeix res, i la reparació a les víctimes és inexistent. [Read more…]