Quatre execucions en vuit dies

1493083885_337855_1493094797_noticia_normal_recorte1

(Apunt actualitzat el divendres 28/04)

Fa uns dies vaig publicar un article a Catalunya Plural – El diario.es per parlar de la situació de la pena de mort al món, després que Amnistia Internacional fes públiques les seves estadístiques anuals d’execucions, condemnes a mort, rànquing de principals països executors, etc.

+ Aquí l’article complet: “Veurem la fi de la pena de mort?”.  [I en castellà, aquí]

L’any passat 23 països van executar un mínim de 1.032 persones.

La Xina, que considera la pena de mort un secret d’estat i no en facilita informació, és el principal executor, i amb seguretat ha matat més persones que tota la resta de països que completen el rànquing macabre. La segueixen l’Iran, l’Aràbia Saudita, l’Iraq i el Pakistan.

Per primer cop en 10 anys els EUA no figuren en el Top 5, i amb 20 execucions presenta la xifra més baixa des del 1991. En condemnes també, la xifra més baixa des del 1973.

Però aquesta setmana hem rebut la notícia lamentable de la doble execució de dos condemnats a Arkansas. És la primera execució doble que es fa als EUA des de l’any 2000 i Arkansas reprèn execucions després de 12 anys sense fer-ne. El 20 d’abril ja havia executat una altra persona. I ahir mateix, una més. Són 4 execucions en només vuit dies… Un autèntic i desastrós espectacle, l’impulsat pel governador d’aquest estat, el republicà Asa Hutchinson.

És, sens dubte, una notícia molt negativa que trenca la tendència positiva del retrocés de la pena de mort a tot el país, accentuada en els últims 7-8 anys. [Read more…]

Make Guantánamo great again?

150444_10_years_of_Guantanamo_-_Close_Guantanamo_Now_.jpg

+ Article a El Periódico (gener 2017) “Deixar Guantánamo a Trump”.

Guantánamo ja té nou comandament.

Es tracta d’Edward Cashman, que serà el 17è cap del centre de detenció nord-americà a l’illa de Cuba des que Bush el va obrir el gener de 2002 com a part essencial de la guerra contra el Terror impulsada després dels atacs de l’11S i la campanya militar a l’Afganistan.

És el primer comandament de l’era Trump que arriba a Guantánamo i el seu nomenament és rellevant perquè caldrà veure què hi passa en els propers mesos: si mou peça i en quina direcció ho fa.

El destí, el futur de Guantánamo, va formar part de la campanya de les presidencials i, en certa manera, també va planar sempre en els vuit anys d’Administració Obama, com una pedra en la sabata.

Obama va voler tancar Guantánamo i no se’n va sortir en els vuit anys de mandat. El va traspassar a Trump amb 41 presos, la xifra més baixa que mai ha tingut des de la seva obertura. N’hi va arribar a haver més de 800. El cas és que Trump va dir en campanya que tornaria a omplir Guantánamo “de dolents”. [Read more…]

De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.