De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet

cnt4_fr53-1

Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

#MWC14 (un conte)

Mobile_World_Congress_Barcelona_2012_(4)De cop, a la gran ciutat arriba el soroll. No és un soroll blanc, dels que zumzegen lleugerament i gairebé ni es perceben.

És dels de debò, eixordador com per trencar la barrera del so una i altra vegada.

Fins a la ciutat hi vola gent d’arreu, el 90 per cent homes; també hi aterren gadgets, apps, smartphones, partners, speakers… i hi ha androids i xperias, 3G, 4G, grans marques i noms; fins i tot un messies, de nom Zuckerberg.

El corifeu (o mitjans de comunicació) parla: “Oh, poble insensible! No negueu la importància de tan magne esdeveniment! 75.000 ànimes ens visiten en només quatre dies. Sabeu quants euros suposa això?” Es repeteixen una i altra vegada, com un mantra, unes xifres d’impacte econòmic abassegadores que, però, alguns qüestionen.

A la tele, poc abans de la inauguració de la festa, s’emet una notícia on parla l’exèrcit de joves que hi treballaran per posar al CV que han estat al Congrés, diuen. Menys mal.

Una noia mona que somriu explica que hi treballarà d’hostessa tres dies, tres; un, dos i tres, i gràcies. Això sí, ho posarà al CV i seguim.

A la tele, també s’hi veu un noi que resulta ser el messies d’abans, que es diu Mark i va inventar fa deu anys un llibre de cares que molta gent omple cada dia amb la seva vida a canvi de dades i més dades que el Mark i els seus controlen. No se’n sap gaire què en fan, de les dades, però aquí la gent no sol preguntar-se gaire les coses: és com funciona tot.

Alguns diuen que és un geni. Els altres el creuen un venedor de fum amb discurs buit. Només un titular sobresurt d’una xerrada de 45 minuts: “Caldria inventar un internet per connectar tot el món”. Ah val, molt bé.

[Read more…]

I tu, tens el trastorn memetro?

memetroNo m’ha passat mai (encara) però he sentit històries de persones, i no són llegendes urbanes, que quan arriben davant del control d’accés al metro no recorden què han de fer. Pateixen una espècie d’amnèsia temporal, un trastorn de la memòria que fa que no paguin i que superin el torniquet sense validar el bitllet. I no recorden res. Un autèntic misteri.

Preocupat per aquest fenomen, que ja es pot observar a Barcelona i també a Madrid, parlo per telèfon amb el David. Ell és portaveu de l’Associació Cultural Memetro, que aplega les persones afectades pel trastorn memetro, aquest estrany comportament de no recordar que cal validar el bitllet en el moment de passar per les barreres del metro.

Abans de parlar amb el David, m’informen des de TMB que a Barcelona i al 2012 es van tramitar 75.000 expedients per “conductes incíviques”, majoritàriament per “frau“, que és com l’empresa considera el fet de viatjar sense bitllet. Segons ells, les últimes dades (tardor 2012) parlen d’un 3,09% de “defraudadors”, viatgers que no paguen bitllet. És l’índex més baix dels darrers anys, expliquen: al 2009 era el doble. I començo amb el David.

Com neix l’associació?
Érem conscients que aquest trastorn el patia molta gent i que tots els qui el tenim ens havíem d’ajudar. És quan decidim constituir-nos com a associació en suport als afectats pel trastorn, sobretot com un instrument de comunicació entre aquestes persones. Funcionem com una mena de grup d’ajuda mútua i teràpia col·lectiva: localitzem els controls de personal de TMB i ens avisem entre tots els qui patim el trastorn per evitar la multa. [Read more…]

Fear the Tweeters

TwitterApunt publicat a l’antic bloc (maig 2012)

No tingueu por dels tuits, i sí dels qui tuitegen. És el títol d’un article d’Scott Edwards, d’Amnistia Internacional als EUA, que reflexiona sobre el poder de les xarxes socials pel que fa a l’activisme social i el paper que han jugat (juguen), per exemple, en les revoltes àrabs.

Edwards afirma que els règims autocràtics i repressius (també els formalment considerats democràtics) temen el poder dels qui no tenen el poder, de la ciutadania; un poder generat per les noves formes de comunicació. Edwards diu que els tuits per ells mateixos no tenen cap valor, ni tan sols cap força. És així: però la possibilitat de forjar connexions entre persones és el que provoca el pànic als governs repressius (i, insisteixo, als no tan repressius, que veuen com se’ls desborda la informació que abans més o menys controlaven).

Estem instal·lats en un gran tsunami, una gran via d’aigua, i els governs, tots, queden fora de joc. Ho hem vist a les revoltes àrabs amb els intents desesperats de tallar l’accés a Internet; i ho veiem aquí, amb les amenaces de futura reforma del Codi Penal per “vigilar” qui convoca protestes suposadament violentes a la xarxa.

A aquestes alçades de la història pocs dubten que les xarxes socials estan sacsejant l’activisme polític. Que sense xarxes socials les revoltes àrabs potser no s’haurien produït o no haurien anat tan ràpides, o que sense les xarxes, moviments com el del 15M o el #novullpagar dels peatges catalans (que ja neix d’inici com un hashtag) haurien obtingut molt menys impacte i ressò. [Read more…]