Que deshumanitzen? Posem noms

(Actualitzat el 30/07/2014)

Costa escriure sobre els fets de Gaza perquè el dolor és enorme i la xifra de víctimes es fa insuportable.

Un conflicte etern (1948) que amb cada episodi s’enverina més i s’allunya de la seva resolució. Un bon resum del que ha passat i està passant a la regió són aquests dos articles, documentats, assenyats, contundents. L’un del Jordi Armadans, l’altre de l’Olga Rodríguez. No m’estendré per aquí, vull parlar d’una altra cosa.

Una notícia m’ha semblat destacable perquè reforça una idea que sempre em ronda pel cap quan llegeixo alguna informació sobre el conflicte entre israelians i palestins. Té relació amb la manera com Israel sol deshumanitzar els palestins a través de la seva potent maquinària de propaganda: consulteu aquests dies perfils de Twitter com @Portavoz_Israel, @CapitanKaplan, @FDIonline o @IsraelCatalunya. O llegiu l’article “Propaganda y periodismo” del periodista Joan Cañete Bayle (@jcbayle), que va ser corresponsal a la zona amb El Periódico.

Eufemismes, consignes, mitges veritats quan no directament mentides, utilització cínica del dret internacional humanitari i, per mi el pitjor, gairebé negar la condició humana als palestins. No exagero.

Vegeu aquest tuit d’un dels perfils esmentats més amunt, portaveu oficial de l’exèrcit israelià. Una arma més, la de la paraula, que se suma a les armes letals, les que ja han matat més de 700 d’un miler de palestins a Gaza, la majoria (75%) civils.

O aquest altre, del mateix personatge, que demostra a la perfecció com intenten justificar la mort de nens.

[Read more…]

Un viatge a Homs

Return to HomsLa guerra de Síria és un malson terrible que ens acompanya des de fa més de tres anys i no presenta cap signe de millora.

Enrocat Baixar Al-Assad, inactives l’ONU i la comunitat internacional, assistim avui a una farsa d’eleccions: diuen que el president les guanya amb gairebé el 90% de vots

Mentrestant, el país sencer es dessagna en combats estèrils sense guanyador clar i s’agreuja el drama de les persones refugiades, centenars de milers de famílies senceres que han fugit del conflicte a països veïns com Turquia, el Líban, Jordània o l’Iraq. Ja són milions.

La setmana passada una petita visió de la guerra de Síria va aterrar a Barcelona. Va ser en forma de pel·lícula documental, “Return to Homs”, que participava al Festival DOCSBarcelona i s’emportava el premi del jurat. Vaig tenir la gran sort de formar part d’aquest jurat que unànimement reconeixia la pel·lícula de Talal Derki, que així es diu el director.

Al llarg d’aquests tres anys la ciutat d’Homs ha planat per moltes de les informacions periodístiques de la guerra. Ciutat opositora a Al-Assad, la tercera del país amb més d’un milió d’habitants, va ser un dels primers escenaris dels bombardejos indiscriminats, primer, i d’un setge terrible, després, que han convertit la població civil en víctima principal.

Informacions de febrer calculaven els civils assetjats a Homs al voltant dels 3.000, encara algunes famílies i infants. La resta, una ciutat fantasma, devastada i foradada pels obusos. D’un milió d’habitants a la vora de 3.000…

La història de “Return to Homs” és la de la ciutat en aquests darrers anys. Filmada de 2011 a 2013, en la pel·lícula Talal Derki acompanya dos amics. Un és l’Abdul Basset, 19 anys, jove promesa de la selecció nacional de futbol, on juga de porter. L’altra és l’Ossama, 24 anys, un enamorat de la càmera. [Read more…]

Un còmic contra la impunitat

chelita-02Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]