La guerra de Síria és un malson terrible que ens acompanya des de fa més de tres anys i no presenta cap signe de millora.
Enrocat Baixar Al-Assad, inactives l’ONU i la comunitat internacional, assistim avui a una farsa d’eleccions: diuen que el president les guanya amb gairebé el 90% de vots…
Mentrestant, el país sencer es dessagna en combats estèrils sense guanyador clar i s’agreuja el drama de les persones refugiades, centenars de milers de famílies senceres que han fugit del conflicte a països veïns com Turquia, el Líban, Jordània o l’Iraq. Ja són milions.
La setmana passada una petita visió de la guerra de Síria va aterrar a Barcelona. Va ser en forma de pel·lícula documental, “Return to Homs”, que participava al Festival DOCSBarcelona i s’emportava el premi del jurat. Vaig tenir la gran sort de formar part d’aquest jurat que unànimement reconeixia la pel·lícula de Talal Derki, que així es diu el director.
Al llarg d’aquests tres anys la ciutat d’Homs ha planat per moltes de les informacions periodístiques de la guerra. Ciutat opositora a Al-Assad, la tercera del país amb més d’un milió d’habitants, va ser un dels primers escenaris dels bombardejos indiscriminats, primer, i d’un setge terrible, després, que han convertit la població civil en víctima principal.
Informacions de febrer calculaven els civils assetjats a Homs al voltant dels 3.000, encara algunes famílies i infants. La resta, una ciutat fantasma, devastada i foradada pels obusos. D’un milió d’habitants a la vora de 3.000…
La història de “Return to Homs” és la de la ciutat en aquests darrers anys. Filmada de 2011 a 2013, en la pel·lícula Talal Derki acompanya dos amics. Un és l’Abdul Basset, 19 anys, jove promesa de la selecció nacional de futbol, on juga de porter. L’altra és l’Ossama, 24 anys, un enamorat de la càmera.
Basset és simpàtic, expansiu, bromista, un lluitador. Un líder carismàtic que ben aviat és aclamat als carrers d’Homs pels seus càntics quan les protestes únicament consisteixen en concentracions per cantar i ballar contra Al-Assad. L’Ossama és més seriós i pessimista; superat pel conflicte, només vol retratar el dia a dia i que el deixin en pau.
Lentament veiem com la protesta pacífica es veu alterada per la presència de franctiradors governamentals, els primers bombardejos i com els joves decideixen prendre les armes.
En Basset esdevé líder d’una milícia armada i l’Ossama segueix jugant-se la vida amb la càmera, al seu costat.
És una pel·lícula sobre la guerra des de dins de la guerra; des de la pressió de trobar-se enmig d’un immens camp de batalla. No hi ha res bonic. Tot és lleig, dramàtic, ple de patetisme. Assistim a la transformació de la ciutat, que esdevé una pila de runa, d’edificis foradats per on els milicians transiten penosament per evitar els espais oberts. Cap mitjà de comunicació ha mostrat el que es veu en el documental: la lluita des de dins i sense el filtre, interessat o no, dels mitjans; no hi ha fixers ni intermediaris.
Cada cop escassegen més els recursos. En Basset, l’Ossama i el seu grup d’amics estan cansats. Dubten. Es desesperen. Segueixen cantant, però amb menys força. Els encercla la mort. En Basset cau ferit. L’Ossama també i poc després desapareix a mans dels serveis secrets del règim. El seu delicte? Ser activista de la càmera: una mostra més de com el règim sirià ha aplicat la violència estatal a activistes pacífics.
Ser periodista ciutadà a Síria és ser enemic d’Al-Assad. Ser periodista a Síria és perillós.
Assistim a la davallada en espiral. La fam. No poder dormir. Els dubtes sobre una missió impossible. Sortir d’Homs. Tornar a Homs. Trencar el setge… Només se’ns mostra un petit parèntesi quan Basset visita els pares als afores d’Homs i el veiem més tendre, afeblit, dubtós. Allà s’apunta el dilema existencial: cal seguir endavant? Toca fugir?
El documental no entra en raons polítiques ni explicacions periodístiques. És un retrat a pèl de la guerra que s’impregna del ritme i la bogeria d’una història de supervivència extrema.
L’entorn claustrofòbic, els túnels pels quals s’arrosseguen els protagonistes, és una metàfora de la història que veiem davant dels nostres ulls: una lluita d’un grapat de guerrillers que continuen aguantant sota les bombes sense saber gaire per què.
Després de tres anys, Síria comença a caure dels informatius. Toca parlar d’altres coses, ja sabem com funciona això de la fatiga televisiva. Per això és molt oportú que ara arribi aquest documental. Perquè ens recorda que el compromís amb aquesta guerra, contra totes les guerres, és més necessari que mai. En Basset continua la lluita. I l’Ossama, si és viu, possiblement haurà estat torturat, com gairebé totes les persones que han caigut a mans de l’aparell repressiu sirià.
No poden caure en l’oblit. No podem deixar que caiguin en l’oblit. Homs no és només una ciutat fantasma i destruïda. És el símbol de l’horror de les guerres, davant de les quals mai no podem restar indiferents. Siguin lluny o a prop. Un símbol que ens reclama compromís i activisme. Que en parlem. Que ens movem.
El Segon Plat 
Mare meva Dani! Només he vist el trailer i se’m han posat els péls de punta. On el puc veure tot sencer? Una abracada forta
Joana
Hola!! Sí, impressiona molt! Doncs de moment no l’han estrenat aquí, però em penso que algú em va comentar que a TV3 la passaran. Ja estaré al cas. Abraçada!!