Quan just es compleix el primer aniversari del cop militar i la destitució que va posar fi a la presidència islamista de Mohamad Mursi a Egipte, el balanç de drets humans no pot ser més descoratjador.
Recordant aquells silencis occidentals tan còmplices amb l’Egipte de Mubarak, amb la Tunísia de Ben Ali o amb la Líbia dels últims anys de Gadaffi; ignorant els vents de canvi que van sorgir el 2011 amb Tahrir, el món novament calla i mira cap a una altra banda davant de la tormenta perfecta orquestada per Al Sisi i els seus, que esmicolen cada dia els drets humans.
Tortura i maltractaments de caire estructural, detencions i reclusions arbitràries d’activistes i bloguers, condemnes a periodistes, ofensiva total contra l’oposició política, represa de les execucions i sentències de mort col·lectives…
Aquesta és part de la recepta d’Al Sisi per a Egipte, un any després de la destitució de Mursi; recepta que porta com a conseqüència un panorama catastròfic de l’estat dels drets humans.
Les xifres ballen, però es parla de 16.000 detencions en un any (això són gairebé 44 cada dia) segons l’agència AP, mentre altres fonts, com WikiThawra, iniciativa gestionada pel Centre Egipci pels Drets Econòmics i Socials, eleven la xifra de persones detingudes i encausades a 40.000. També segons WikiThawra, aquest any s’haurien produït un mínim de 80 morts de persones que es trobaven sota custòdia en dependències policials o de l’exèrcit (una mort cada quatre dies).
No és cap sorpresa que les forces de seguretat d’Egipte protagonitzin abusos de drets humans. Ho han fet sempre, emparades pel poder. Però des de 2011, i amb el retorn al poder dels militars després del parèntesi civil de Mursi, estan desfermades i es mouen en la impunitat absoluta.
L’Agència de Seguretat Nacional torna a operar a plena capacitat, recorrent als mateixos mètodes de tortura i maltractaments emprats en els temps més foscos de l’era Mubarak.
Amnistia Internacional ha recopilat proves i ha documentat que la tortura és pràctica habitual en comissaries de policia i centres no oficials de detenció, especialment contra membres dels Germans Musulmans i simpatitzants i demés oposició política.
El catàleg de l’horror és imaginable però no pot deixar indiferent: descàrregues elèctriques a parts del cos com els òrgans genitals; violacions col·lectives i amenaces de violacions a persones detingudes; emmanillar persones i penjar-les d’una porta; mètodes de suspensió del cos per destrossar articulacions i deixar sense sensibilitat extremitats, braços i cames… Terrible.
La mort el 2010 a mans de la policia de Khaled Saïd, jove d’Alexandria, va ser un dels detonants de la revolta egípcia de 2011 i va consolidar l’ús de xarxes socials per a a l’activisme: la creació d’una pàgina de Facebook que parlava del cas va ser clau per tot l’esclat posterior de xarxes a Tahrir.
És paradoxal i tràgic que, quatre anys més tard del cas Khaled, les morts sota custòdia a Egipte se succeeixin a gran escala i res no hagi canviat.
Amb revolució pel mig, caiguda del dictador Mubarak i ascens i caiguda del poder de l’islamisme polític, hem tornat al mateix escenari repressiu, si no pitjor.
La cara més massiva de la repressió són les detencions i reclusions arbitràries de persones, moltes de les quals porten gairebé un any tancades sense càrrecs ni judici. El més greu és que, si bé moltes d’aquestes detencions obeeixen a motius polítics i tenen com a objectiu simpatitzants dels Germans Musulmans, moltes altres responen a la voluntat de les autoritats de crear un clima de por que debiliti qualsevol oposició al règim i a afecten sobretot activistes de drets humans, bloguers i periodistes. Més por, menys contestació.
Tres casos recents. Mahinour El-Masry, molt coneguda a Egipte pel seu activisme polític i el treball en l’àmbit dels drets humans, condemnada a dos anys de presó després de participar en una manifestació de protesta el desembre de 2013. L’acte va ser pacífic fins que alguns manifestants van recórrer a la violència quan la policia la va dispersar per la força. Tot i no tenir cap prova de la participació de l’activista en els aldarulls violents, El-Masry ha estat condemnada a dos anys.
El segon cas és el de la recent sentència condemnatòria de set anys dictada contra tres periodistes del servei en anglès d’Al Jazeera acusats de “falsificar notícies” i pertànyer als Germans Musulmans: un atac frontal a la llibertat d’expressió i informació al país, i un autèntic avís per a navegants: si a les actuals autoritats egípcies no els agrada el que dius o escrius en un mitjà, ja saps a què t’arrisques… El periodisme ara és delicte a Egipte.
El tercer és la condemna a quinze anys de presó contra el destacat activista i bloguer Alaa Abdel Fattah i 24 persones més per càrrecs de motivació política, després d’un judici injust en el qual se’ls va acusar de robatori d’una ràdio de la policia, atac a forces de seguretat i protesta no autoritzada i obstrucció al treball d’institucions nacionals.
Alaa Abdel Fattah i les altres persones van ser detinguts després d’una protesta pacífica del novembre del 2013 organitzada pel grup “No als Judicis Militars”, que reclamava la no inclusió a la Constitució egípcia d’un punt que permet jutjar civils davant de tribunals militars.
El sistema de justícia penal d’Egipte ha seguit dictant aquestes sentències de motivació política i algunes amb conseqüències encara més greus: s’han dictat condemnes de mort col·lectives després de judicis injustos. En molts casos els acusats no van comparèixer al judici i se’ls jutjava in absentia, i als seus advocats se’ls ha impedit presentar defensa o interrogar testimonis.
Els tribunals han condemnat a mort menors d’edat, ignorant les obligacions contretes per Egipte en virtut del dret nacional i internacional, especialment la Convenció sobre els Drets de la Infància. Egipte ha reprès les execucions: set aquest any, les primeres des de 2011.
En altres casos s’han condemnat a mort acusats després de celebrar únicament una vista prenent com a proves les “confessions” arrancades amb mètodes de tortura.
Segons la informació recopilada per Amnistia Internacional, des de gener de 2014 el sistema de justícia penal d’Egipte ha recomanat la pena de mort per a 1.247 homes, i ja l’ha confirmat per a 247 persones.
La fallida de drets humans del govern d’Al Sisi és provada. Ja ho era abans amb Mubarak i en el període de Mursi tampoc no es va aprofundir gaire en el respecte als drets humans. Sembla una batalla perduda. I Occident? Calla. Calla com ja va passar amb els 30 anys de Mubarak, imposant un silenci vergonyós a un ventall interminable d’abusos que creix i creix, sense aturador…
Com si el 2011 no hagués passat res.
El Segon Plat 
Hola Dani, sembla que les cancilleries occidentals prefereixen mirar cap a un altre lloc quan es tracta d’una potència geopolítica. Gràcies a organitzacions com Amnistia ens adonem de la hipocresia.