Un còmic contra la impunitat

Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions.

La Chelita és una obra ben documentada a través de la qual coneixem la història d’El Salvador i testimonis de cooperants, víctimes de la violència i exguerrillers desmobilitzats; periodisme autèntic cuinat des del còmic, que no ha de ser menys que l’altre periodisme.

A més, el llibre juga un paper decisiu per recuperar i dignificar la memòria històrica, que s’ha de veure no només com un exercici de documentació de dades sinó com un procés amb una funció comunitària i social: recordar la violència i com es va produir, documentar-la, ens vacuna com a societat i intenta posar les bases perquè no torni.

Malauradament també hi ha una bretxa entre la història i la memòria. I qui té i exerceix el poder encara modula la història i construeix la memòria social.

Així, qualsevol pas per construir memòria externament al poder sempre és interessant. I el còmic de Ruma Barbero ens ofereix aquesta visió, la no oficial, des de la veu de víctimes, exguerrillers i cooperants.

Hi ha una escena molt interessant de La Chelita que ho diu tot. La Charo entra en contacte amb uns militars que la porten a un estadi de futbol que li recorda el tristament Nacional de Xile, dels temps de Pinochet.

Allà, encerclada de militars i enmig d’una desfilada, pensa quants d’aquells militars seran responsables de les matances que ella ha testimoniat durant la feina per a l’informe de la Comissió de la Veritat: així és la impunitat. I a El Salvador, però a tants i tants països que van patir conflictes armats interns,  l’absència de justícia és la norma.

Ara saltem el charco i aterrem a l’estat espanyol. On és impossible jutjar els crims i desaparicions del franquisme (més de 100.000) perquè una llei d’amnistia (1977) ho prohibeix, saltant-se el que estableix la legislació internacional de drets humans. La mateixa ONU ho ha recordat fa pocs dies.

On dimarts el PP aprovava (en solitari) al Congrés dels Diputats una proposta de reforma del principi de jurisdicció universal que limita la capacitat dels jutges espanyols per investigar i jutjar els crims més greus comesos en altres països, com el genocidi, la tortura o els crims de guerra.

Es tanca el cas de la família de José Couso contra els EUA per la mort del periodista a l’Iraq, per exemple. O el de la Casa del Tibet de Barcelona contra la Xina. O el dels vols secrets de la CIA.

Ja no serà tampoc possible repetir des d’Espanya un nou cas Pinochet. Si, per exemple, s’apliqués a l’Argentina el que acaba d’aprovar Espanya, la jutge del país sud-americà que investiga els crims del franquisme ho hauria de deixar córrer… What a wonderful world, oi?

Fa massa temps que s’imposa la (in)justícia del vencedor, l’oblit de les víctimes, sistemes de justícia rovellats que no ofereixen respostes… I el que és pitjor, assistim als esforços d’alguns partits polítics per continuar mirant cap a l’altra banda i anar passant sense abordar mai el passat.

I veiem governants que invoquen la realpolitik i els girs de la diplomàcia per evitar parlar de drets humans en les relacions bilaterals. Impunitat és la paraula. Massa que dura això. I alguns, des del govern espanyol, ara encara li obren més portes…