“Ens ha canviat la forma de pensar, de parlar i d’actuar”

8573708531_bee5106532_zVaig conèixer de primera mà el cas de les Mares de Soacha el 2010, quan acabava d’aterrar a Amnistia Internacional i ens va visitar la Luz Marina Bernal. Ella és una de les mares colombianes que veuen desaparèixer els seus fills el 2008.

En unes setmanes alguns apareixen en fosses comunes. “Són guerrillers morts en combat”, diuen els militars. Les mares no es creuen aquesta versió. Guerrillers? Els seus fills? No pot ser…

Poc temps després es comença a saber la veritat: es descabdella una de les trames més obscures del conflicte a Colòmbia. Els fills de les Mares de Soacha i molts més (potser fins a 3.500) esdevenen els falsos positivos: joves executats extrajudicialment per l’exèrcit, que els fa passar per guerrillers perquè els soldats i els oficials puguin cobrar les recompenses que el president Uribe concedeix als qui eliminin combatents de les FARC. L’escàndol és monumental. El cap de l’exèrcit dimiteix. L’actual president colombià, Juan Manuel Santos, era el ministre de Defensa d’aleshores.

Les Mares de Soacha porten cinc anys de lluita amb el govern colombià per conèixer la veritat, saber què els va passar als seus fills i intentant que es faci justícia.

Dos mesos enrere retrobo la Luz Marina Bernal a Barcelona i conec una altra mare, la María Sanabria. Són aquí per recollir un premi del Parlament de Catalunya i de l’ICIP com a constructores de pau. I tant que ho són. I valentes també. Recordo que al 2010 la Luz Marina parlava baixet i semblava una dona molt tocada i fràgil. Avui veig una Luz Marina molt més serena, més segura. Potser més forta? No n’estic segur, però ella no és la mateixa: “En cinc anys ens ha canviat la forma d’actuar, de parlar, de pensar…”, em diu.

Aquesta és la conversa que vaig tenir amb totes dues.

D’on surt la força de les Mares de Soacha per portar cinc anys reclamant justícia?
María: Als nostres fills els estimem des que neixen. Els agafem de la mà, els ensenyem a caminar, a parlar, els veiem créixer… El meu fill Jaime Steven va compartir amb mi 16 anys. I del dolor de la seva mort surt la fortalesa quan t’adones que no estàs sola i que hi ha més mares amb el mateix dolor. Ens expliquem mútuament les nostres històries personal i apareix la solidaritat. Som germanes i estem lluitant pel mateix. D’aquest dolor compartit, entre tanta impunitat, neix la lluita i la força.

Luz Marina: Crec que sí, que la fortalesa prové de l’amor de mare. Però també del suport que rebem d’organitzacions socials que no ens deixen caure. La lluita no és fàcil i hi ha dies que una es lleva i no veu resultats i se sent impotent perquè res no avança. Aleshores hem d’obrir altres portes per evidenciar les violacions de drets humans comeses al nostre país i per seguir denunciant aquests crims d’Estat: són més de 3.500 execucions extrajudicials…

8573708851_225ee65fed_zCom ha canviat la seva vida?
Luz Marina: Ens ha canviat la forma de pensar, de parlar, d’actuar. Cada dia ens aixequem amb noves idees. Les Mares de Soacha no som les mateixes que al 2008 i la nostra vida ha fet un gir total. Han tractat de silenciar-nos en els mitjans i hem hagut de ser creatives i utilitzar la imaginació per aconseguir visibilitat per mitjà de l’art, dels poemes, de les cançons…

No som cantants però hem hagut de convertir-nos en cantants, en actrius. Hem buscat altres formes de denúncia. I també aquesta història s’ha emportat la nostra quotidianitat. Nosaltres som dones normals, que cuidàvem dels nostres fills i dels marits. I ara hem de parlar diferent, pensar i actuar diferent, vestir-nos d’una altra manera per assolir la veritat i la justícia.

Són un clar exemple de revictimizació: les víctimes són doblement víctimes perquè, després del drama, a sobre han de superar molts obstacles per conèixer la veritat i assolir justícia; són amenaçades, les acusen falsament…
És així. Primer ens desapareixen els nostres fills, els roben la identitat perquè mai no els trobem, els assassinen, els enterren en fosses comunes. Després els estigmatitzen dient que eren delinqüents. Han trencat somnis i projectes de famílies senceres… I a partir d’aquí les Mares som amenaçades per exigir justícia. I ens volen fer callar costi el que costi. Sabem que ens segueixen i estem assenyalades com a dones perilloses. Però de què tenen por? Perilloses?… Per què? Si la nostra única lluita és seguir reclamant veritat i que no es repeteixin aquests fets…

Com evoluciona el seu cas? Quantes de les execucions extrajudicials han arribat a judici i han acabat amb condemna?
Luz Marina: Avança molt lentament. Fins al moment només hem vist dues condemnes, una de les quals en el cas del meu fill, Fair Leonardo Porras Bernal. Al juny del 2012 sis militars són condemnats, encara que un d’ells, el de major rang, està evadit. És molt complicat avançar judicialment fins als alts comandaments militars o del govern, els qui van donar l’ordre de tots aquests crims.

Com creuen que s’ha de construir la pau a Colòmbia després de tants anys de patiment col·lectiu?
María: Si no hi ha respecte a la vida ni justícia crec que la pau és difícil de trobar, encara que és una paraula que sona molt bonica. Nosaltres volem la pau i la desitgem de tot cor perquè la pròxima generació visqui en un món amb llibertat d’expressió, drets, igualtat…

Luz Marina: El procés de pau al nostre país encara no dóna resultats. Com a víctimes creiem que tenim dret a participar-hi i que aquest, sense veritat, justícia ni respecte, sense afrontar les violacions dels drets humans, no serà un procés autèntic. Volem que ens escoltin i que s’acabi aquesta guerra interna. Volem una Colòmbia digna, lliure, perquè els nostres fills puguin construir un futur al nostre país, que d’altra banda és meravellós.

Fotografies d’Elisabet Cortiles per a AIC

Trackbacks

  1. […] Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s