Dades que cremen. 2

Especial Preferents o el nostre corralito particular

preferents

  • A l’Estat espanyol hi ha prop de 700.000 persones amb els estalvis atrapats en les preferents, que van arribar a moure 32.000 milions d’euros.
  • De 1997 a 2002, quan les preferents encara no són legals a l’Estat, ja es comercialitzen uns 15.000 milions d’euros a través de filials de bancs i caixes a paradisos fiscals com les Illes Caiman o a Gibraltar.
  • El 2003 el govern de José María Aznar legalitza les preferents i, sobretot a partir de 2007, bancs i caixes les  comercialitzen massivament entre els seus clients, bàsicament petits estalviadors i minoristes, quan els grans inversors se les treuen de sobre per considerar-les “poc segures”.
  • Quan esclata la bombolla immobiliària, la comercialització de preferents (2008-2009) és utilitzada massivament per bancs i caixes per reforçar el seu capital i liquiditat.
  • Les entitats que en comercialitzen més són La Caixa, BBVA, CajaMadrid (Bankia) i el Banco Santander.
  • El 2008 es calcula que un 80% de les preferents comercialitzades presenten alguna irregularitat.
  • Només a Mataró entre 5.000-6.000 persones, un 5% de la població, estan afectades per les preferents comercialitzades per Caixa Laietana. L’exdirector d’aquesta caixa cobra 2 milions d’euros de fons de pensió i mig milió més en indemnització.
  • L’octubre de 2011 se sap que tres directius de Nova Caixa Galícia es prejubilen amb indemnitzacions de més de 23 milions d’euros, el 13% del valor d’aleshores d’aquesta caixa, i poques setmanes abans de la seva nacionalització.
  • La majoria de bancs i caixes han canviat les preferents x accions als minoristes. Els qui més ho han fet: La Caixa, Santander, Banc Sabadell i Banco Popular. Així la banca ha captat més de 344.000 accionistes forçosos.
  • Recentment el FROB ha decidit aportar 2.000 milions d’euros per donar liquiditat a titulars de preferents en les entitats nacionalitzades (Bankia, Catalunya Caixa i Nova Caixa Galicia).
  • Les persones afectades que no han optat per l’arbitratge o per la via judicial no podran recuperar tots els diners invertits. De mitjana perdran entre el 41% i el 61% dels diners invertits per l’aplicació d’una quitança.
  • L’agència de qualificació Fitch’s ha publicat un informe segons el qual les entitats bancàries espanyoles podrien obtenir fins a 13.000 milions d’euros de les quitances a la deuda subordinada i a les participacions preferents, amb la finalitat de cobrir les necessitats de capital.

Fonts: Alternativas Económicas, AICEC-ADICAE , La Vanguardia, EL PAIS i 324.cat

Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

microfonosEls últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

[Read more…]