Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

Els últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

Però resulta que en paral·lel al debat polític i mediàtic, aquests dies també es parla d’escraches a la feina, amb els amics, parella, família… És gairebé inevitable parlar-ne. És EL TEMA. I també s’han difós enquestes en mitjans importants, com aquesta o aquesta altra, amb participacions superiors a les 2.000 persones.

I què passa? Que en les converses que un va tenint aquests dies en àmbits molt diversos i amb les dades d’algunes enquestes a la mà sembla que molta gent està a favor dels escraches. Però MOLT a favor. No parlem de marges ajustats: percentatges molt alts en les enquestes (90-80% a favor) i una allau d’opinions també favorables que et cauen per totes bandes, sense buscar-ho.

Tota aquesta història em va bé per parlar d’un informe recent de l’Observatori Mèdia.cat. La periodista Laia Altarriba ha publicat l’interessant estudi “Qui són els qui ens marquen l’opinió?” sobre el perfil dels opinadors/es als mitjans catalans. S’analitzen 500 persones que escriuen en seccions d’opinió dels diaris o que participen en tertúlies televisives i radiofòniques.

Algunes de les conclusions: dels 50 opinadors principals i més influents, dues terceres parts participen en algun mitjà del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1). Del top 10 només una persona no participa en algun mitjà del grup Godó. Prop de la meitat participen en algun mitjà de la CCMA (TV3 o Catalunya Ràdio). Només el 18,3% dels 500 opinadors són dones, i només hi apareix una dona en el top 10.

El retrat tipus de l’opinador a Catalunya queda definit així: home, 40-60 anys, de Barcelona, periodista i que escriu o participa en algun mitjà del Grup Godó. Quan l’estudi analitza diversos posicionaments d’aquests opinadors, per exemple pel que fa a les retallades i les polítiques d’austeritat, un 90% del top 10 hi està d’acord i diu que són “inevitables”.

Als Matins de TV3, el 35% dels opinadors són dones. Però és que a El Matí de Catalunya Ràdio són el 9%. A 8 al Dia de 8TV, el 22,7%; i a El Món a RAC1, el 13,8%. És a dir, la dona apareix clarament infrarepresentada en els espais d’opinió dels mitjans catalans. Això a 2013, segle XXI, no té justificació.

L’estudi mostra que els 50 opinadors més influents dels mitjans de comunicació a Catalunya són representatius d’un segment de població molt específic (majoritàriament homes, amb formació universitària, amb feina estable i ingressos superiors a la mitjana). Un 72% són periodistes o escriptors. No n’hi ha cap amb formació científica, o de sectors com la pagesia, per exemple.

On ens porta tot això? Lògicament la poca diversitat dels opinadors acaba generant molt poca diversitat en les opinions: amb matisos i lleugeres variacions ideològiques tots acaben dient més aviat el mateix. I la poca pluralitat i la molta connexió amb el poder fa que la visió que transmeten del país i de la situació actual de crisi política, social, econòmica, sigui esbiaixada.

És una opinió “blanca”, que no dol al sistema ni qüestiona l’statu quo (més aviat el defensa aferrissadament i ven la idea que no hi ha alternativa possible a res del que està passant) i que conviu molt aliniada amb els actuals dirigents i sistema polític.

És per això que els opinadors no entenen o no volen entendre els escraches ni el 15M, ni el que sorgeix dels moviments socials, ni la formulació d’alternatives al diktat de la troika comunitària… I per això també suposo que defensen les retallades. Què dirien els i les metges, un infermer o un científic/a en una tertúlia sobre les retallades? O una persona aturada? O una mestra d’escola o d’institut? O un treballador d’una ONG? O un desnonat sobre els escraches?

Crec que hi ha una escletxa cada cop més profunda entre els opinadors i el que es percep i es viu al carrer. Són formes, visions de les coses i un llenguatge cada cop més allunyats. Només cal parar l’orella i escoltar més què es diu al carrer. I baixar de les alçades on tot, em sembla, es veu una mica borrós.

La mateixa regeneració que cada cop més irreversiblement la societat exigeix a la política i als governants sembla que també hauria d’arribar als mitjans de comunicació o, si més no, a les tertúlies, per poder escoltar opinions més plurals i fonamentades amb la realitat.