Iraq: 10 anys i on són els drets humans?

Aquest apunt és una versió resumida de l’article publicat al setmanari Directa número 313 (17.04.2013). En PDF des d’aquí.

2003: Els EUA i els països aliats ocupen militarment l’Iraq de Saddam Hussein. Des d’aleshores i fins avui, aquests mateixos països sempre han parlat d’un Iraq “alliberat” i d’una ocupació que va posar fi a les violacions de drets humans comeses per Saddam. Però rere aquest missatge idíl·lic hi ha moltes evidències que la tortura a l’Iraq ha estat lineal i sense interrupcions durant aquests deu anys, tant per part de les tropes estrangeres com de les autoritats iraquianes.

Amnistia Internacional ha publicat recentment un informe, Iraq: una dècada d’abusos.  La investigació confirma que, deu anys després de la invasió, l’Iraq segueix immers en una espiral d’abusos contra els drets humans que tenen el seu punt àlgid en la tortura de persones detingudes o l’alt nombre d’execucions (129 al 2012).

Ni ara el govern iraquià ni abans les potències ocupants (EUA, Gran Bretanya) han complert mai les normes a què estaven obligades pel dret internacional i, com sol passar, ha estat la població iraquiana qui ha acabat pagant un preu molt alt. La intensa violència de l’última dècada ha devastat Iraq i la seva gent. A principis de 2013, l’organització independent Iraq Body Count havia registrat més de 112.000 morts violentes entre la població civil, un mínim de 15.000 provocades per les forces nord-americanes i altres tropes estrangeres.

És en aquest context, primer de conflicte armat i després de rivalitat política i espiral de violència letal, que desenes de milers d’iraquians han estat detinguts per les autoritats durant mesos o anys, sense que se’ls formulés cap càrrec o acusació, o bé han estat jutjats en condicions que facilitaven i afavorien la tortura o altres tractes inhumans i degradants.

La presó d’Abu Ghraib simbolitza perfectament la constant de tortura i maltractaments a persones detingudes a l’Iraq. El règim de Sadam Hussein ja la va utilitzar de manera sistemàtica com una part essencial del seu arsenal per matxucar l’oposició.

La tortura va esdevenir la norma i va provocar un efecte brutal en la societat iraquiana: va crear una “cultura de la confessió” en el cor del sistema de justícia criminal que avui dia encara preval.

L’arribada de les forces nord-americanes i britàniques al 2003 es va vendre com la fi del terror i una nova època per als drets humans a l’Iraq. Mai no va ser així i tampoc no ho és avui deu anys després. Durant el període calent de l’ocupació d’EUA i Gran Bretanya (març 2003-juny 2004), la tortura es va aplicar sistemàticament. Quan a l’abril de 2004 esclata el cas de les fotografies i videos de soldats nord-americans maltractant i humiliant presos a Abu Ghraib, les evidències salten a l’opinió pública mundial.

Les primeres reaccions de l’Administració Bush són a la defensiva. Els fets es presenten com accions “descontrolades i aïllades” de soldats que s’han comportat com “bad apples” (“pomes podrides”), segons Donald Rumsfeld, secretari de Defensa i un dels arquitectes de la guerra a l’Iraq.

Però no és cert. Els fets aïllats esdevenen la punta de l’iceberg d’un autèntic entramat d’abusos sistemàtics a persones detingudes practicat per les forces ocupants. Les “bad apples” es multipliquen i maltracten sistemàticament les persones detingudes.

Anys més tard, quan al 2010 Wikileaks publica desenes de milers d’arxius de l’exèrcit nord-americà,  queden exposats centenars d’incidents relacionats amb els abusos a persones detingudes per part dels nord-americans i altres tropes de la coalició internacional que no havien estat investigats prèviament. La bola encara es fa més gran i no es pot negar l’evidència.

Al desembre de 2011 les tropes estrangeres abandonen definitivament l’Iraq i el panorama és desolador. Segons la missió de Nacions Unides a l’Iraq (UNAMI) i l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans (OHCHR), només els sis primers mesos de 2012 unes 37.000 persones són detingudes a l’Iraq.

Davant de les evidències de tortura, les autoritats iraquianes segueixen l’exemple nord-americà i britànic i parlen de “fets aïllats”. Fins i tot, paradoxalment, creen un propagandístic ministeri de Drets Humans que no engega ni una sola investigació de les denúncies.

El que sí fa aquest ministeri és elaborar una macabra llista de mètodes de tortura: aplicació de descàrregues elèctriques als genitals i altres parts del cos, simulacre d’ofec i asfíxia parcial mitjançant col·locació d’una bosssa al cap, cops mentre la persona detinguda està penjada en postures contorsionades, privació de menjar, aigua i son, amenaces de violacions a dones i filles dels detinguts, fuetades amb cables d’acer…

El xou de les “confessions” televisades

La pressumpció d’innocència constitueix un principi bàsic de tots els estàndards internacionals d’un judici just i està garantida per la Constitució iraquiana (article 19) i la legislació internacional. Però aquest principi també ha estat sistemàticament violat a l’Iraq, fins i tot en casos de pena de mort, per la pràctica de la transmissió televisiva de testimonis autoincriminatoris de persones detingudes abans de celebrar-se el seu judici.

No és una pràctica nova. Des del 2005, centenars de persones han aparegut en canals de televisió, sovint en grup, confessant la comissió de crims i delictes. Al setembre de 2012, Amnistia Internacional planteja aquesta qüestió en reunions amb organismes governamentals a Bagdad. La resposta de les autoritats iraquianes és sorprenent: matem el missatger.

El govern iraquià, diuen, s’oposa a aquesta pràctica i els responsables són els mitjans de comunicació. Evidentment es tracta d’una nova fugida endavant per eludir responsabilitats, perquè cap “confessió” de persones detingudes pot tenir lloc sense l’autorització i col·laboració directa del ministeri de l’Interior i altres organismes oficials.

A més, el ministeri de l’Interior iraquià va més enllà i distribueix als mitjans i a Youtube moltes confessions de persones detingudes, un material sospitosament preparat i editat, i des d’on es refereix als detinguts com a “criminals” i no pas com a persones sospitoses i involucrades en un judici. Algunes d’aquestes entrevistes de suposats “terroristes” s’han emès fins i tot a TV de fora de l’Iraq, com la CNN o al-Arabiya (Dubai, Emirats Àrabs Units).