“Aquest és el periodisme que ens agradaria fer”

Quedo amb les periodistes Silvia Torralba i Ana Basanta quan a Barcelona plou i plou des de fa tres dies. Amb l’arribada de la tardor i del fred, ve de gust asseure’s al voltant d’una taula perquè m’ho expliquin tot sobre Inconformistes, el llibre que acaben de publicar a Angle Editorial.

L’Ana i la Silvia recullen cròniques de la Barcelona social protagonitzades per persones i col·lectius que surten al carrer per defensar drets com l’habitatge o la salut; o que es mobilitzen per bastir alternatives a un sistema polític, social i econòmic que exclou persones.

Al llibre hi apareixen des de les cooperatives de consum fins als horts urbans; des de la PAH fins a les associacions de veïns/veïnes, el moviment per la pau o col·lectius que treballen en salut i fent acompanyament domiciliari a persones malaltes.

És poc més d’una hora que xerrem a la Rambla del Raval (quin millor barri representa el que expliquen al llibre?). I acabem reflexionant sobre activisme i moviments socials, periodisme i persones que deixen petjada. Ens posem seriosos, riem i ens emocionem. De la Silvia i l’Ana, i del seu llibre, en destacaria la capacitat per transmetre. Quan parlo amb elles, veig una serenor decidida que traspua credibilitat i compromís. I m’agrada, perquè el periodisme és (o hauria de ser) precisament això.

En el llibre parleu de persones amb noms i cognoms, però m’ha agradat que no només us fixeu en la història personal: doneu context i informació. Aneu més enllà del “color” que sol embolcallar els temes socials als mitjans i que sovint evita anar al fons de la qüestió…
La sensibilitat es pot explicar de moltes maneres i volíem transmetre la idea que els inconformistes que protagonitzen el llibre no són simplement “bones persones”. Són gent que s’organitzen, que fan assemblees, que porten anys de lluita i mobilització per transformar realitats. I que tot així no sorgeix del no-res. Ens interessava explicar tot aquest context perquè és vegi d’on prové. Vam fer més de 30 entrevistes.

El to del llibre és molt didàctic i penso que seria ideal per a escoles i instituts. És un efecte buscat? Pensàveu en algun públic concret quan vau plantejar el llibre?
Buscàvem fer una radiografia social de Barcelona però no excloent; per això hi ha temes tant variats. I escrit per nosaltres, que som periodistes no expertes i ens ho mirem des de fora, més enllà dels protagonistes o dels moviments retratats. Qui vulgui un llibre sobre sobirania alimentària en pot trobar un altre de més llarg, expert i documentat. El mateix amb el tema de l’habitatge i la PAH. Però sí que pensàvem que fent-ho així, podíem arribar a més gent.

També doneu recursos i recomanacions per si es vol aprofundir en alguna qüestió o mobilitzar-se. Busqueu també aquesta crida a l’acció de qui llegeix el llibre?
Sí, la implicació és clau. Dins de les possibilitats de cadascú tothom pot fer alguna cosa. Hi ha molta gent que vol mobilitzar-se i no sap ni per on començar, d’aquí la idea d’oferir-los informació i recursos com a complement a les històries que expliquem. El nostre objectiu és plantejar a la gent que amb les seves decisions, per petites que siguin, poden canviar realitats.

Us quedeu amb alguna història o personatge?
Hem après molt fent el llibre! Som periodistes i afrontàvem un repte així pensant que ja teníem coneixements i background, però aleshores coneixem aquestes persones i descobrim altres realitats. Fins i tot vam plorar juntes, i hi ha històries puntuals que t’afecten més. El personatge de Joan Castellà, que fa acompanyament a la mort per a persones terminals, ens mostra un punt de vista molt humà i que impacta moltíssim. La història de la sordceguesa també, o el projecte de Ràdio Nikosia. No és el mateix que t’expliquin què suposa per a una persona ser sordcega o patir una malaltia mental, que ser testimoni directe d’aquesta lluita de superació personal.

La crisi és fotuda… però penso que per als temes socials és un bon moment. La gent reclama aquestes informacions i ja comencen a sortir més en els mitjans, molt més que un temps enrere, no creieu?
És que la crisi ja no es pot amagar ni silenciar als mitjans! És el que està vivint la gent dia a dia i els mitjans n’han de parlar. Tot i que les dinàmiques i rutines dels grans mitjans són les que són i encara domina aquesta mena de “Sálvame político-institucional”, a poc a poc es parla més d’aquestes qüestions socials. El que escrivim al llibre és el periodisme que ens agradaria fer, i no sempre és possible. Però tot i la crisi dels mitjans i que la situació actual del sector és molt complicada, encara hi ha molts bons periodistes que van treballant els seus temes socials i que són sensibles a aquestes realitats.

Per ampliar:
Una altra entrevista a l’Ana i la Silvia (en video, de Siscu Baiges)