És com es presenta Juan Sosa Maldonado quan s’aixeca de la taula i comença una xerrada. El Juan somriu en silenci i sembla un home reservat i tímid fins que comença a explicar el seu cas.
Eleva la veu, la projecta amb força. El somriure se li esborra per dibuixar a la cara un posat greu, a mig camí entre la dignitat, la determinació i la valentia.
No és el primer cop que veig aquesta expressió en un defensor de drets humans. Són els qui estan a primera línia i són objecte d’amenaces, assetjament, violència física, atemptats…
Qui és Juan Sosa? Dirigent de l’Organització de Pobles Indígenes Zapotecos (OPIZ), el 1998 va ser víctima de desaparició forçada i tortures físiques i psicològiques. L’acusaven, falsament, de formar part d’una guerrilla d’oposició que operava a l’estat de Oaxaca, al sud del país, i van detenir-lo perquè reconegués que pertanyia al grup armat.
El Juan va passar 25 dies desaparegut. Després d’aparèixer amb vida, encara es va passar 45 dies més en règim d’incomunicació en una presó de màxima seguretat.
Finalment, el 2001, va ser alliberat sense càrrecs. Estudia Dret i es dedica des d’aleshores a donar suport i a defensar legalment i també políticament els presos indígenes de la regió de Loxicha.
No és una feina fácil perquè has de topar moltes vegades amb l’estat mexicà: execucions extrajudicials, desaparicions, detencions arbitràries, tortura, desplaçaments forçats de població indígena. I després has de bregar amb un mur de silenci i impunitat. Ningú no sap res, ningú no reconeix res, i la reparació a les víctimes és inexistent.
El context a Oaxaca, com a altres estats mexicans (Guerrero, Chiapas, Michoacán) és de revolta social, molts cops amb implicació indígena. I la resposta dels actors estatals (exèrcit, policia) sempre és la mateixa: repressió i una guerra bruta que s’allunya de les normes internacionals de drets humans.
Si, al context, li afegim el narco i el crim organitzat, i les seves connexions també amb l’estat, tenim un còctel explosiu que ha convertit Mèxic, els darrers deu anys, en un dels llocs amb més persones assassinades violentament (es parla de 30.000 en 10 anys) i segrestades o desaparegudes.
Fa gairebé un any, el Juan condueix el seu vehicle per la ciutat de Oaxaca per portar els tres fills a escola. Un motorista dispara contra el vehicle. Sortosament ningú resulta ferit. Dies abans una altra dirigent de l’OPIZ ha estat assassinada. El Juan i la seva família surten de Mèxic i es refugien uns mesos al Salvador. Des de l’abril viuen a Espanya amb el suport d’Amnistia Internacional i el seu Programa de Protecció Temporal de Defensors de Drets Humans. Parlo amb ell durant una visita de tres dies a Catalunya.
Què hi passa a Mèxic?
Mèxic és el camí obligat de la droga que va als EUA, el principal consumidor del món. I amb l’excusa del combat al narcotràfic i al crim organitzat, l’estat mexicà ha utilitzat mecanismes de contrainsurgència social per combatre els moviments indígenes i els processos d’emancipació de classes populars. S’ha fet i es fa guerra bruta, com si visquéssim en una dictadura dels anys 70 a l’Amèrica Llatina amb l’Operació Cóndor.
I aquesta guerra bruta en què ha consistit?
Violacions dels drets humans a gran escala, massives. Segrestos, desaparicions forçades de persones, assetjament i atacs a defensors i defensores de drets humans, líders indígenes i comunitaris, tortura als centres de detenció… Mèxic s’ha colombianitzat i fins i tot alguns assessors colombians en matèria de seguretat han assessorat l’actual president, Peña Nieto.
Tu treballes per a gent empresonada, indígenes zapotecos acusats de formar part de grups armats, de terrorisme…
Quan el 94 sorgeix el moviment zapatista a Chiapas, més moviments indígenes comencen la lluita. I la resposta estatal és molt dura i repressiva. Al 98 hi ha una forta repressió a Oaxaca, amb detencions i aparició de grups paramilitars d’autodefensa. Algunes persones continuen empresonades des d’aleshores. Les presons estan superpoblades de gent pobra i d’indígenes. I ens trobem amb gent innocent, que no ha vist respectat el seu dret a la defensa: molts d’ells amb prou feines parlen espanyol. Ens ocupem de la defensa jurídica i política de casos com aquests. Algú ha sortit de la presó després de 10 anys en presó preventiva! Se l’ha absolt i ja està. Sense demanar perdó ni molt menys oferir-li una reparació.
Torna al poder el PRI. I sense una alternativa clara a l’esquerra.
Els partits d’esquerra institucional a Mèxic han servit més per generar una imatge de país democràtic i normal que no pas per donar resposta a les necessitats del poble o de les comunitats indígenes. És una esquerra cupular, de la cúpula, de les elits que negocien i formen part del poder. Les alternatives, com el PRD, no són creïbles. El desencant entre els moviments indígenes és lògic perquè no es veuen representats pels grans partits i el seu joc polític que no soluciona res. Jo dic que vivim una democràcia de ficció, com de telenovel·la ,perquè el vell problema estructural de Mèxic amb els pobles indígenes segueix viu. Diem: “Luchamos como nunca, perdimos como siempre”. No podem ser gaire optimistes…
Tens por?
Pateixo per la meva família, vam patir un atemptat. Els meus fills anaven amb mi. El 98 em van torturar. Tortures físiques, però la pitjor tortura és la psicològica. Hi ha un moment, al límit de la resistència, que vols desmaiar-te, perdre la consciència. És el millor que et pot passar quan et torturen. Els de l’atemptat van venir a complir la seva amenaça perquè no vam callar. Però jo no callaré. Mai.
Per on passa la solució?
No n’hi ha. Som pessimistes, però seguim. Penso que la clau és l’educació. Que la nostra gent sàpiga com enfrontar-se als atacs, violacions, tortures… Cal més educació perquè s’ha marginat un poble analfabet. Hem de canviar la mentalitat del deixar fer, deixar passar. Que la gent conegui els seus drets i els reclami. Canviar la cultura de la corrupció que manté en la pobresa milions de mexicans. Aquesta és part de la recepta, però no la veig enlloc al meu país…
El Segon Plat 
Deixa un comentari