Violències contra les dones

Deixem enrere un nou 25N. Durant uns dies hem parlat de violència de gènere i agressions a dones. Aquesta és una de les violacions de drets humans més habituals i que afecta més persones a tot el món.

Una de cada tres dones al món ha patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida, ja sigui una pallissa, una violació, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual… La llista pot ser interminable.

I les dades per dimensionar el problema són més que impactants. El 70% de les dones que són víctimes d’assassinat, ho són a mans de la seva parella. La violència en l’àmbit domèstic i familiar és la principal causa de mort i discapacitat de les dones de 16 a 44 anys al món si excloem les malalties. 150 milions de nenes menors de 18 anys han sofert alguna agressió sexual. Són dades de Nacions Unides.

La violència (violències) contra les dones està present en totes les societats del món, sigui quin sigui el seu model de societat, sistema polític o econòmic.

Hi ha graus, esclar, i trobarem xifres més altes o més baixes, però no podem parlar de cap zona del planeta que no hagi d’afrontar aquesta xacra.

I tampoc no la podem situar en unes cultures o classes socials determinades. És un escàndol de grans dimensions que es pot manifestar de diferents maneres però que té un denominador comú i una arrel única: la discriminació de les dones pel sol fet de ser-ho; pel sol fet de néixer dones.

Al Solidaris de Catalunya Ràdio he repassat algunes d’aquestes realitats, situades en països o regions concretes. Comencem al Nepal, on són molt habitual els matrimonis forçats de nenes, la majoria abans dels 14 anys. No escullen marit, com passa a altres llocs del món, es casen molt joves i comencen a tenir fills perquè tampoc no tenen accés a cap informació sobre planificació familiar. Senzillament no tenen elecció.

Com a resultat, als 20 anys moltes dones del Nepal ja tenen tres, quatre o més fills. I als vint-i-pocs, més de mig milió de dones en un país de 28 milions d’habitants pateixen prolapse uterí, la caiguda de l’úter. Aquesta és una patologia que, al nostre entorn, afecta dones molt més grans, de més edat. Les dones joves del Nepal, que combinen la maternitat primerenca amb treballs físics molt durs, com per exemple, carregar grans pesos o llenya, o llargues caminades, no poden dur una vida normal.

Ens movem al Magreb, on encara hi ha legislacions poc clares i molt ambigües amb tot el que envolta la  violació. Fins fa ben poc, al Marroc un violador podia evitar la presó si es casava amb la seva víctima. Fa poc s’ha aconseguit canviar la llei, fruit de la pressió social i d’ONG de drets humans, però en altres països de la zona, com  Algèria o Tunísia, hi ha lleis semblants. En general, al Magreb, el problema és que les decisions judicials sobre la violació i el que estableix la llei posen molt l’èmfasi en qüestions morals i no tant en un punt essencial: la integritat física i corporal de la víctima de violació.

A l’Amèrica Central, com a tants d’altres llocs del món, les agressions sexuals i la violència contra les dones són una autèntica plaga d’un abast escandalós. A Nicaragua, per exemple, país petit de sis milions d’habitants (un menys que a Catalunya), els primers quatre mesos de 2014 es van rebre 14.000 denúncies de dones per agressió. Si, com sol passar, la por, les amenaces o el temor a l’estigma fan que les denúncies sempre siguin la punta de l’iceberg, el problema és d’una magnitud terrible.

Sabem que unes 80 dones han estat assassinades en un país de set milions d’habitants. I sabem que aquestes xifres només són les oficials: les reals seran molt més altes.

La batalla es pot guanyar. Se solen invocar (per justificar la inacció?) qüestions culturals, religioses o de tradició, o de família per explicar el fenomen global de la violència contra les dones. Les causes hi són, es clar, seria d’estúpids negar-les. Però cal atacar-les frontalment.

Els drets humans han d’estar per sobre d’aquestes consideracions o tradicions culturals. Cal denunciar els abusos de drets humans, estiguin o no impulsats per doctrines laiques, religioses o les que siguin. Si no desafiem aquestes doctrines, creences o tradicions que imposen barreres a milions i milions de dones a tot el món, aquestes persones en continuaran patint les conseqüències. Cal denunciar els actors (estatals, religiosos, familiars) que aixequen els murs que impedeixen a les dones gaudir de drets.

Hi ha una legislació internacional en drets sexuals i reproductius que els estats estan obligats a complir, tot i que tardana… Per exemple, no és fins al 1993 (tot just 21 anys) que el dret internacional considera la violència contra les dones una violació de drets humans. I ara aquesta consideració ha d’anar acompanyada de mesures efectives en l’àmbit estatal i en qualsevol administració pública per tal de prevenir, investigar i si cal sancionar aquests actes i proporcionar reparació a les víctimes.

A part de tot el paquet de legislació efectiva, una altra via és l’educació sexual. Afavorir l’accés a l’educació i la informació perquè qualsevol persona pugui prendre decisions informades sobre la seva sexualitat i pugui tenir control sobre la seva vida.

Cal impedir la violència i la coacció perquè les dones tinguin relacions sexuals contra la seva voluntat, i això implica apoderament: moltes vegades ni la pròpia víctima és conscient de l’abús: sempre ha estat així, s’ha transmès de mares a filles, de pares a fills, ningú no coneix una alternativa a aquests comportaments.

I compte amb la temptació de només mirar de portes enfora. A Espanya més de 45 dones el 2014 ja han mort a mans de parelles o exparelles. Tot just es compleixen deu anys d’una Llei de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (PDF) que prometia molt. Què tenim? Deu morts menys? 45 dones no és un escàndol? Ho és, i majúscul. S’ha avaluat la llei? Funciona? Si no funciona, què cal fer per què funcioni?

Les dones que pateixen agressions a Espanya tenen problemes reals d’accés a la justícia: falta formació especialitzada en l’àmbit de la justícia i que els Jutjats de Violència funcionin adequadament. Les retallades, com a tot arreu, també afecten la justícia. I encara, quan parlem de violència de gènere, sempre se sol recórrer molt (massa) al mite interessat (perquè ho és) de les denúncies falses, que no representen ni el 0,005 del total.