Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

microfonosEls últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

[Read more…]

Free Pussy Riot

[Aquesta és una foto nadiaadaptació lliure i en català de l’article original publicat avui al blog d’Amnistia Internacional a eldiario.es.

La Masha i la Nadia són dues joves russes que a l’octubre de 2011, juntament amb altres companyes, creen un grup activista per evidenciar que la llibertat d’expressió, i en general els drets humans, estan sota amenaça al seu país. Les joves decideixen barrejar ingredients com l’art, la política, el feminisme i la música punk en una hiperactiva coctelera activista per denunciar aquesta situació mitjançant accions pacífiques però provocadores en espais de gran visibilitat pública, i així aconseguir repercussió. Neixen les Pussy Riot.

Mesos després, el 21 de febrer de 2012, irrompen un parell de minuts a la principal catedral ortodoxa de Moscou per interpretar una oració punkMare de Déu, lliura’ns de Putin” i denunciar l’actual deriva autoritària de Rússia. Amb això n’hi ha prou: en poques hores el video de l’acció atrapa 600.000 visitants a Youtube i aconsegueix un gran ressò internacional.

El context també hi fa la seva: de novembre a març de 2012, entre les eleccions legislatives i les presidencials que confirmen el retorn de Putin al lideratge de l’estat, Rússia viu les manifestacions més importants des del col·lapse de l’URSS. Molta gent al carrer que denuncia poca transparència en els processos polítics. La resposta del poder a aquestes manifestacions és més repressió, cops a manifestants i detenció i assetjament a destacats opositors i periodistes.

Coincidint amb les eleccions que confirmen Putin com a nou president, el 4 de març, les autoritats russes detenen la Masha i la Nadia. Dies després, una tercera Pussy Riot, la Katia, també ingressa a la presó. A partir d’aquí, la història més coneguda. A l’agost arriba el judici, envoltat per una gran atenció mediàtica i enmig d’un agre debat intern en la pròpia societat russa sobre la llibertat d’expressió, els seus límits, la separació efectiva Església-Estat en un estat laic i la (no)independència i corrupció del poder judicial.

[Read more…]

De policies i manifestants

policiaArticle publicat a Diari de la Solidaritat / El Diario.es Catalunya el 10.12.2012

Malauradament ja comença a ser habitual veure imatges de persones que es manifesten pacíficament contra les mesures d’austeritat i que reben cops i puntades de peu, o ruixades amb gasos o ferides als ulls per projectils de goma…

Tot i la gravetat d’aquests fets, el panorama és força desolador: en l’actualitat les autoritats, totes, ni investiguen prou ni solen castigar l’ús excessiu de la força per part de la policia, i en cas d’iniciar-se investigacions, les demandes queden arxivades al no poder identificar-se els agents implicats perquè no compleixen amb l’obligació de portar visible la identificació.

I quan s’arriba al final (i passa poques vegades) i es produeix una condemna per tortures o maltractaments a membre de cossos policials, assistim perplexos a la concessió d’indults, com ha passat recentment amb l’indult del Govern espanyol a cinc agents de Mossos d’Esquadra condemnats per tortures i maltractament a un detingut en una comissaria de Barcelona.

Aquests indults no fan sinó obrir la porta i reforçar la impunitat davant d’un crim del dret internacional com és la tortura i es llança a la societat un missatge preocupant: els abusos policials no són sancionats com es mereixen.

No és nou el que acaba de passar amb els Mossos d’Esquadra recentment indultats: porta anys produint-se. L’indult és un pas més per incrementar la impunitat sobre els maltractaments policials i els casos de tortura. No oblidem que fins i tot organismes internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans, han condemnat Espanya en diverses ocasions per no investigar tortures com en el cas de l’exdirector d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, o pel casos de la detenció il.legal del senegalès Mamadou Kane i d’agressió policial a la nigeriana Beauty Salomon. [Read more…]