Un viatge a Homs

Return to HomsLa guerra de Síria és un malson terrible que ens acompanya des de fa més de tres anys i no presenta cap signe de millora.

Enrocat Baixar Al-Assad, inactives l’ONU i la comunitat internacional, assistim avui a una farsa d’eleccions: diuen que el president les guanya amb gairebé el 90% de vots

Mentrestant, el país sencer es dessagna en combats estèrils sense guanyador clar i s’agreuja el drama de les persones refugiades, centenars de milers de famílies senceres que han fugit del conflicte a països veïns com Turquia, el Líban, Jordània o l’Iraq. Ja són milions.

La setmana passada una petita visió de la guerra de Síria va aterrar a Barcelona. Va ser en forma de pel·lícula documental, “Return to Homs”, que participava al Festival DOCSBarcelona i s’emportava el premi del jurat. Vaig tenir la gran sort de formar part d’aquest jurat que unànimement reconeixia la pel·lícula de Talal Derki, que així es diu el director.

Al llarg d’aquests tres anys la ciutat d’Homs ha planat per moltes de les informacions periodístiques de la guerra. Ciutat opositora a Al-Assad, la tercera del país amb més d’un milió d’habitants, va ser un dels primers escenaris dels bombardejos indiscriminats, primer, i d’un setge terrible, després, que han convertit la població civil en víctima principal.

Informacions de febrer calculaven els civils assetjats a Homs al voltant dels 3.000, encara algunes famílies i infants. La resta, una ciutat fantasma, devastada i foradada pels obusos. D’un milió d’habitants a la vora de 3.000…

La història de “Return to Homs” és la de la ciutat en aquests darrers anys. Filmada de 2011 a 2013, en la pel·lícula Talal Derki acompanya dos amics. Un és l’Abdul Basset, 19 anys, jove promesa de la selecció nacional de futbol, on juga de porter. L’altra és l’Ossama, 24 anys, un enamorat de la càmera. [Read more…]

Un còmic contra la impunitat

chelita-02Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]