“Quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans”

Traducció i adaptació al català de l’entrevista a Donatella Rovera, investigadora d’Amnistia Internacional, publicada a la revista d’Amnistia Internacional Espanya, que podeu consultar sencera aquí. La Donatella va participar al juliol al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau, a Sant Cugat del Vallès, per parlar de l’impacte dels conflictes bèl·lics sobre la població civil, amb el focus en tres realitats actuals molt preocupants: Síria, el Iemen i l’Iraq.

El conflicte del Iemen és un conflicte oblidat?
Se’n parla massa poc. Portem un any i mig i allà hi tenim una gran crisi de drets humans perquè no es respecta el dret internacional humanitari. Resulta que el país més influent i ric de la regió, l’Aràbia Saudita, bombardeja el seu país veí, que és el més pobre. Durant mesos hem documentat bombardejos indiscriminats que han afectat la població civil. S’hi han utilitzat armes sofisticades, de les més precises, en un intent deliberat d’aterrir la població. Al Iemen es produeix una equació terrible: la majoria de morts per bombardejos són civils i les armes utilitzades per l’Aràbia Saudita i els seus aliats són, en la seva majoria, dels Estats Units.

I això com ho sabem? Com es fa una investigació sobre terreny d’Amnistia Internacional per determinar aquestes responsabilitats?
El que faig és buscar i mirar de localitzar restes i peces de míssils i projectils que impacten en zones de població civil. Aquestes restes ens parlen. Ens diuen d’on vénen, quin tipus d’armament és, fins i tot de cegades és més fàcil perquè el nombre de sèrie, de fabricació, queda intacte i es pot determinar amb exactitud de quin país ha sortit.

Tenim algun exemple concret al Iemen?
Sí. Hem pogut determinar que s’han utilitzat bombes de fragmentació, prohibides internacionalment. L’Aràbia Saudita és un país poderós i molt ben connectat amb potències internacionals com els Estats Units. Amb aquests aliats és molt complicat actuar, per exemple, en el marc de les Nacions Unides perquè es decreti un embargament d’armes als bàndols enfrontats. Sí que es pot actuar amb lleis internes, de cada país, perquè limitin aquestes transaccions comercials.

A l’abril el Congrés dels Diputats va instar el govern espanyol a no autoritzar venda d’armes a les parts en conflicte al Iemen i a investigar l’ús d’aquest armament…
Aquest és el camí. Escoltin, aquí existeix un Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes que els estats han de complir. I si organitzacions de drets humans, com Amnistia Internacional o altres, documenten que les armes venudes a l’Aràbia Saudita s’utilitzen per a cometre abusos, aquestes armes no han d’arribar-los. Hem de tenir una idea clara: quan els governs venen armes no haurien d’ignorar la seva responsabilitat en futures violacions de drets humans. Es venen les armes i ja està, ens n’oblidem: no, això no funciona així. Té conseqüències en els conflictes i en els seus efectes sobre la població civil.

Síria és un altre dels fronts oberts. Veus una sortida al desastre?
No sé quina pot ser la solució, la veritat. És una evidència que la majoria de víctimes són civils. Quan vaig ser-hi, vaig veure gent vivint literalment sota terra. Han construït refugis en coves per evitar els bombardejos indiscriminats. És una autèntica vida sota terra, amb hospitals subterranis, a Alep, per exemple, o escoles, a Idlib. És terrible que la gent busqui la seva seguretat sota terra quan les parts en conflicte haurien de respectar el dret internacional humanitari. Fins i tot en les guerres hi ha lleis que s’han de complir: no tot s’hi val.

Vas ser també a l’Iraq, amb una situació molt complexa.
Allà vam documentar atacs d’Estat Islàmic a minories cristianes i yazidites, en una espècie de neteja ètnica: dones i nenes segrestades, utilitzades com a esclaves sexuals, execucions sumàries… I també represàlies a la població sunnita per part de milícies xiïtes amb suport del govern iraquià en el seu combat a Estat Islàmic. El cas de l’Iraq seria un altre bon exemple de la venda irresponsable d’armes. Quan Estat Islàmic conquereix Mossul, cau sota el seu control un important arsenal d’armes que els Estats Units havien venut al govern iraquià després de la invasió nord-americana de 2003. Moltes de les armes de l’Estat Islàmic són nord-americanes.

I on queda la rendició de comptes per aquesta responsabilitat o, per exemple, la dels abusos comesos per tropes nord-americanes o britàniques a l’Iraq?
És que ningú hauria d’estar per sobre de la llei. Qualsevol persona o estat ha de respondre i retre comptes per les violacions de drets humans comeses. No importa la seva posició o nivell. Cal posar fi a la impunitat i, malauradament, a l’Iraq mai no s’ha donat resposta de manera efectiva per tot el que va passar-hi després de la guerra de 2003 i l’ocupació posterior: ni en el cas de les tortures o morts sota custòdia, ni en la venda irresponsable d’armes. Res.

Donatella, una pregunta més personal per acabar. Portes més de vint anys treballant a Amnistia Internacional, anant a les crisis més greus. No et desanima veure que els avenços són tan lents?
És veritat que els resultats són més aviat escassos, però a poc a poc es van aconseguint petites fites. Cal veure el got mig ple. Hi ha armament prohibit que vint anys era d’ús general a les guerres. Un altre exemple són les possibilitats de treball en el post-conflicte, quan una guerra s’acaba, que ara són més àmplies. Tenim una Cort Penal Internacional i moltes possibilitats d’acció i pressió política que vint anys enrere. És evident que el progrés és lent, massa lent, però cal seguir fent aquesta feina perquè no hi ha cap altra manera d’intentar millorar el món. O de fer-lo menys dolent.