“Aquest és el periodisme que ens agradaria fer”

llibreQuedo amb les periodistes Silvia Torralba i Ana Basanta quan a Barcelona plou i plou des de fa tres dies. Amb l’arribada de la tardor i del fred, ve de gust asseure’s al voltant d’una taula perquè m’ho expliquin tot sobre Inconformistes, el llibre que acaben de publicar a Angle Editorial.

L’Ana i la Silvia recullen cròniques de la Barcelona social protagonitzades per persones i col·lectius que surten al carrer per defensar drets com l’habitatge o la salut; o que es mobilitzen per bastir alternatives a un sistema polític, social i econòmic que exclou persones.

Al llibre hi apareixen des de les cooperatives de consum fins als horts urbans; des de la PAH fins a les associacions de veïns/veïnes, el moviment per la pau o col·lectius que treballen en salut i fent acompanyament domiciliari a persones malaltes.

És poc més d’una hora que xerrem a la Rambla del Raval (quin millor barri representa el que expliquen al llibre?). I acabem reflexionant sobre activisme i moviments socials, periodisme i persones que deixen petjada. Ens posem seriosos, riem i ens emocionem. De la Silvia i l’Ana, i del seu llibre, en destacaria la capacitat per transmetre. Quan parlo amb elles, veig una serenor decidida que traspua credibilitat i compromís. I m’agrada, perquè el periodisme és (o hauria de ser) precisament això.

En el llibre parleu de persones amb noms i cognoms, però m’ha agradat que no només us fixeu en la història personal: doneu context i informació. Aneu més enllà del “color” que sol embolcallar els temes socials als mitjans i que sovint evita anar al fons de la qüestió…
La sensibilitat es pot explicar de moltes maneres i volíem transmetre la idea que els inconformistes que protagonitzen el llibre no són simplement “bones persones”. Són gent que s’organitzen, que fan assemblees, que porten anys de lluita i mobilització per transformar realitats. I que tot així no sorgeix del no-res. Ens interessava explicar tot aquest context perquè és vegi d’on prové. Vam fer més de 30 entrevistes.

[Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]

“Jo també creia en la pena de mort”

H_RayKrone_CherylNaillCuriosa història la de Ray Krone. Nord-americà, viu a Tennessee, té 56 anys i n’ha passat deu a la presó, tres dels quals al corredor de la mort, per l’assassinat a ganivetades d’una cambrera d’un bar que freqüentava i on jugava a dards.

Mentre m’explica que té tres Harley Davidson i m’assenyala orgullós la gorra de la mítica marca, recordo que en Ray va coprotagonitzar fa uns anys un anunci d’Aquarius que explicava el plaer de viure i de sentir la llibertat. Qui millor per representar-ho que excondemnats a mort? El Camí de Santiago va ser-ne l’escenari.

No puc deixar de pensar que rere aquest nord-americà que em parla a tota velocitat i que posa a prova el meu anglès, s’amaga la persona número 100 que va ser exonerada de la pena de mort als EUA. La persona número 100 que des de 1976 havia pogut demostrar la seva innocència (en aquest cas gràcies a les proves d’ADN) i que, per tant, va ser víctima d’un sistema judicial que gairebé el condueix a l’execució. Ara ja són uns 130.

La pena de mort als EUA té aquestes coses. Més de 1.200 persones han estat executades als EUA des de finals dels anys 70 i hi ha prop de 3.200 presos al corredor de la mort (dels 23.000 que hi ha a tot el món). Un percentatge important d’aquests (entre un 5 i un 10%) pateixen malalties mentals.

El 60% dels nord-americans l’aproven en cas d’assassinat i només 18 dels 50 estats són abolicionistes, però el país lentament avança cap l’abolició i la pena de mort té menys suports: sis estats en els darrers deu anys l’han abolida; els darrers, Connecticut i Maryland.

Però el pitjor de la pena de mort als EUA és que és racista i clarament discriminatòria amb la gent sense recursos per afrontar un llarg procés judicial. La Fiscalia sol demanar la pena de mort pels casos en què els assassinats són persones blanques (80%), tot i que la majoria de víctimes d’assassinat als EUA són negres.

[Read more…]

‘Kuchu’ i el discurs de l’odi

Cartell del documental 'Kuchu'‘Kuchu’ és com es titlla les persones homosexuals a Uganda. I també el títol d’un impactant documental que aquests dies s’ha projectat a diverses poblacions catalanes en el marc de la sempre recomanable iniciativa del Documental del Mes, que sovint ens apropa realitats d’altres latituds poc conegudes i filmades.

La pel·lícula, dura però alhora necessària, explica la història del col·lectiu LGBTI en aquest país africà i exemplifica perfectament la crua realitat d’aquestes persones en molts països del món. És una història de persecució, odi i estigma, per una banda, i de lluita per la vida i un coratge i dignitat que et deixen glaçat, per l’altra.

Ens cal una mica de context abans de comentar el film. L’homosexualitat està prohibida i és il·legal a més de 35 països del món. I en 8 d’aquests pot ser castigada amb la pena de mort: a l’Iran, Aràbia Saudita, Mauritània, Somàlia, Sudan, Pakistan, el Iemen i alguns estats del nord de Nigèria, la llei permet executar persones homosexuals pel sol fet de ser-ho.

Altres països, com Uganda, el Nepal, Jamaica o Bangla Desh imposen penes de presó. I un altre grup, com Indonèsia o Egipte, fuetades. El delicte? Sempre el mateix: estimar persones del mateix sexe. Escandalitzem-nos, esclar, però pensem que malgrat que en altres llocs l’homosexualitat no està penada legalment, governants i polítics, líders religiosos i mitjans de comunicació animen a la violència contra els gais amb un discurs homofòbic i intolerant. No cal anar gaire lluny.

[Read more…]