Adéu bales de goma… I ara?

bales_influencersFa gairebé un any i mig, quan Ester Quintana va rebre l’impacte d’una bala de goma dels Mossos a Barcelona, semblava impossible. Però el dia ha arribat. Avui, per fi, els Mossos deixen d’utilitzar aquests projectils, després de provocar en els darrers anys lesions greus a una desena de persones, la majoria (fins a 7) amb mutilacions oculars.

Aquestes actuacions han suposat també la imputació de fins a 30 agents de la policia autonòmica, cap condemna fins al moment.

Com hem arribat fins aquí? En primer lloc per la pressió popular. Una feina impagable que han fet els moviments socials, especialment Stop Bales de Goma i Ojo con tu Ojo, el darrer, sorgit de l’entorn de l’Ester. Han estat les víctimes, els seus advocats i grups de suport els qui s’han mobilitzat i han interpel·lat els responsables polítics fins a provocar el canvi.

Aquests i altres grups són els que han situat aquesta qüestió en l’agenda política i mediàtica; els qui han encertat el to comunicatiu (tan dur i alhora tan sensible…) per fer-nos entendre l’experiència personal que suposa perdre un ull. Són del tot imprescindibles la sèrie de fotografies de Stop Bales de Goma, aquest vídeo o el primer de l’Ester Quintana, a sota.


Són també els qui han posat el dit a la nafra assenyalant els canvis de versions del cos policial, les contradiccions, si no directament les mentides, dels responsables policials i polítics… sacsejant els mitjans que, com sol ser habitual, van transmetre versions oficials sense qüestionar-les a fons. Finalment es va forçar una comissió parlamentària.

Sense tots aquests moviments avui no tindríem prohibició de les bales de goma. En tot moment els responsables polítics han anat a remolc. Primera lliçó.
[Read more…]

#MWC14 (un conte)

Mobile_World_Congress_Barcelona_2012_(4)De cop, a la gran ciutat arriba el soroll. No és un soroll blanc, dels que zumzegen lleugerament i gairebé ni es perceben.

És dels de debò, eixordador com per trencar la barrera del so una i altra vegada.

Fins a la ciutat hi vola gent d’arreu, el 90 per cent homes; també hi aterren gadgets, apps, smartphones, partners, speakers… i hi ha androids i xperias, 3G, 4G, grans marques i noms; fins i tot un messies, de nom Zuckerberg.

El corifeu (o mitjans de comunicació) parla: “Oh, poble insensible! No negueu la importància de tan magne esdeveniment! 75.000 ànimes ens visiten en només quatre dies. Sabeu quants euros suposa això?” Es repeteixen una i altra vegada, com un mantra, unes xifres d’impacte econòmic abassegadores que, però, alguns qüestionen.

A la tele, poc abans de la inauguració de la festa, s’emet una notícia on parla l’exèrcit de joves que hi treballaran per posar al CV que han estat al Congrés, diuen. Menys mal.

Una noia mona que somriu explica que hi treballarà d’hostessa tres dies, tres; un, dos i tres, i gràcies. Això sí, ho posarà al CV i seguim.

A la tele, també s’hi veu un noi que resulta ser el messies d’abans, que es diu Mark i va inventar fa deu anys un llibre de cares que molta gent omple cada dia amb la seva vida a canvi de dades i més dades que el Mark i els seus controlen. No se’n sap gaire què en fan, de les dades, però aquí la gent no sol preguntar-se gaire les coses: és com funciona tot.

Alguns diuen que és un geni. Els altres el creuen un venedor de fum amb discurs buit. Només un titular sobresurt d’una xerrada de 45 minuts: “Caldria inventar un internet per connectar tot el món”. Ah val, molt bé.

[Read more…]

La decisió d’Scarlett

ScarlettAquesta setmana, la xarxa i alguns mitjans, no tots i no sempre de la millor manera, han anat ben plens amb l’embolic generat al voltant de l’actriu Scarlett Johansson.

Ella soleta s’ha situat en el centre de la controvèrsia per haver fitxat com a imatge pública de Sodastream, empresa israeliana de begudes gasoses (fins aquí bé), però que té la fàbrica en un assentament de colons jueus a la Palestina ocupada (malament).

El soroll generat també ha esquitxat l’ONG Oxfam, de qui Scarlett n’era ambaixadora des de 2005, i ha estat a punt de provocar una crisi de reputació al gegant humanitari. L’episodi, però, s’ha resolt molt ràpid, en pocs dies, i satisfactòriament per a molts dels actors implicats. I em genera algunes reflexions.

Els fets

L’empresa Sodastream és una empresa israeliana amb seu a Ma’ale Adumim, assentament de colons israelians a la Cisjordània ocupada. Ma’ale Adumim no és un assentament qualsevol: amb més de 40.000 habitants és un dels més grans; a sis o set quilòmetres de Jerusalem, es troba de camí a una altra important ciutat palestina, Jericó, i des de 1991 Israel el considera una ciutat.

Els assentaments en terres ocupades, tots, segons Nacions Unides, són il·legals.

Sodastream ofereix a Scarlett Johansson un acord de publicitat per esdevenir la cara de l’empresa, que comercialitza un sistema per fer-se refrescos amb gas des de casa. L’actriu accepta i protagonitza un anunci televisiu per ser emès aquest diumenge 2 de febrer, durant la Super Bowl.

Alhora, Scarlett Johansson és ambaixadora d’Oxfam des de l’any 2005. L’actriu és una generosa donant de l’organització, fins a 100.000€ anuals segons una informació publicada a EL PAIS, i ha viatjat amb Oxfam a països com Kènia, l’Índia o Sri Lanka.

El moviment BDS (Boicot, Desinversió, Sancions) agrupa més de 200 grups de la societat civil palestina que, des del 2005, defensen el  boicot a empreses, institucions i entitats amb prèsencia als Territoris Palestins Ocupats d’Israel (*vegeu comentaris).

L’estratègia de pressió a Israel es mantindrà, diuen, fins que aquest país no posi fi a l’ocupació i desmantelli el mur, retornin els refugiats palestins i acabi amb la discriminació dels palestins dins d’Israel. A Catalunya, tot i que no solen aparèixer gaire als mitjans, són força actius -recentment, per Nadal, van mobilitzar-se davant d’un Imaginarium, i també tenen com a objectiu de boicot l’aigua Eden, molt utilitzada en oficines, que prové dels Alts del Golan sirians, territori ocupat des del 1967. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]