“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]

Lampedusa: l’Europa que fa mal

enekoNo sé si és una bona idea escriure en calent, afectat per la ràbia, la indignació i la tristesa que em produeixen els fets d’ahir de Lampedusa. La xifra de persones mortes i desaparegudes ja s’enfila a les 350 250, i creixent.

Aquesta vegada, l’abast de la tragèdia no es pot escombrar ni amagar sota la catifa,  com ha fet Europa amb els centenars o milers de Lampeduses que es viuen any rere any, des que el vell continent va decidir blindar i tancar les seves fronteres. La veritat és que només parlem d’aquesta realitat quan les persones ja són al fons del mar. I sempre, sempre és massa tard.

A cap persona amb un mínim d’informació li pot sorprendre el que ha passat. Les xifres són terribles: des de 1988 podrien haver mort més de 18.000 persones intentant creuar la Mediterrània des de la seva riba sud cap a Itàlia, a Espanya, segons informacions publicades a la premsa i que recull Amnistia Internacional en la seva campanya SOS Europe. Imagineu-vos la xifra real del que mai no s’arriba a publicar.

Només al 2011, per l’efecte fugida provocat per les revoltes àrabs a països com Tunísia o Líbia, es calcula que van morir entre 1.500 persones i 2.000 en la travessa.

Per tant, el problema no és nou ni ens cau del cel.  És el resultat d’unes polítiques i té responsables. Això no és un accident. Diguem les coses pel seu nom d’una vegada: des de fa anys, l’Europa de la UE aplica una política de tancament de fronteres gairebé total que fa que, en la pràctica, sigui gairebé impossible entrar legalment a la UE com a asilat o refugiat si véns d’un país en guerra. Unes polítiques que provoquen pèrdua massiva de vides humanes a la riba sud de la Mediterrània des de fa molts anys, polítiques que no s’han mogut ni un mil·límetre (bé, sí, per endurir-se encara més) tot i el degoteig de morts.

Les persones mortes a Lampedusa (dones, famílies) fugien d’autèntics inferns a Somàlia i Eritrea, països trinxats, i per tant eren susceptibles de demanar asil i refugi a Europa fugint de la violència i la persecució. Així ho estableix la mateixa ONU. Però la realitat amb què van topar és que gairebé no tenien opcions d’aconseguir-ho perquè Europa concedeix l’estatus de refugiat i asilat amb comptagotes.

Es calcula que a Europa hi ha 1,4 milions de persones refugiades que hi viuen. Només al 2011 es van rebre 300.000 sol·licituds. De debò no podem fer més? De debò no es pot permetre l’entrada de més persones per motius humanitaris, encara que sigui temporalment? La gent se’ns mor a les mans. Per què Europa és així? [Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]

“Jo també creia en la pena de mort”

H_RayKrone_CherylNaillCuriosa història la de Ray Krone. Nord-americà, viu a Tennessee, té 56 anys i n’ha passat deu a la presó, tres dels quals al corredor de la mort, per l’assassinat a ganivetades d’una cambrera d’un bar que freqüentava i on jugava a dards.

Mentre m’explica que té tres Harley Davidson i m’assenyala orgullós la gorra de la mítica marca, recordo que en Ray va coprotagonitzar fa uns anys un anunci d’Aquarius que explicava el plaer de viure i de sentir la llibertat. Qui millor per representar-ho que excondemnats a mort? El Camí de Santiago va ser-ne l’escenari.

No puc deixar de pensar que rere aquest nord-americà que em parla a tota velocitat i que posa a prova el meu anglès, s’amaga la persona número 100 que va ser exonerada de la pena de mort als EUA. La persona número 100 que des de 1976 havia pogut demostrar la seva innocència (en aquest cas gràcies a les proves d’ADN) i que, per tant, va ser víctima d’un sistema judicial que gairebé el condueix a l’execució. Ara ja són uns 130.

La pena de mort als EUA té aquestes coses. Més de 1.200 persones han estat executades als EUA des de finals dels anys 70 i hi ha prop de 3.200 presos al corredor de la mort (dels 23.000 que hi ha a tot el món). Un percentatge important d’aquests (entre un 5 i un 10%) pateixen malalties mentals.

El 60% dels nord-americans l’aproven en cas d’assassinat i només 18 dels 50 estats són abolicionistes, però el país lentament avança cap l’abolició i la pena de mort té menys suports: sis estats en els darrers deu anys l’han abolida; els darrers, Connecticut i Maryland.

Però el pitjor de la pena de mort als EUA és que és racista i clarament discriminatòria amb la gent sense recursos per afrontar un llarg procés judicial. La Fiscalia sol demanar la pena de mort pels casos en què els assassinats són persones blanques (80%), tot i que la majoria de víctimes d’assassinat als EUA són negres.

[Read more…]