Lampedusa: l’Europa que fa mal

enekoNo sé si és una bona idea escriure en calent, afectat per la ràbia, la indignació i la tristesa que em produeixen els fets d’ahir de Lampedusa. La xifra de persones mortes i desaparegudes ja s’enfila a les 350 250, i creixent.

Aquesta vegada, l’abast de la tragèdia no es pot escombrar ni amagar sota la catifa,  com ha fet Europa amb els centenars o milers de Lampeduses que es viuen any rere any, des que el vell continent va decidir blindar i tancar les seves fronteres. La veritat és que només parlem d’aquesta realitat quan les persones ja són al fons del mar. I sempre, sempre és massa tard.

A cap persona amb un mínim d’informació li pot sorprendre el que ha passat. Les xifres són terribles: des de 1988 podrien haver mort més de 18.000 persones intentant creuar la Mediterrània des de la seva riba sud cap a Itàlia, a Espanya, segons informacions publicades a la premsa i que recull Amnistia Internacional en la seva campanya SOS Europe. Imagineu-vos la xifra real del que mai no s’arriba a publicar.

Només al 2011, per l’efecte fugida provocat per les revoltes àrabs a països com Tunísia o Líbia, es calcula que van morir entre 1.500 persones i 2.000 en la travessa.

Per tant, el problema no és nou ni ens cau del cel.  És el resultat d’unes polítiques i té responsables. Això no és un accident. Diguem les coses pel seu nom d’una vegada: des de fa anys, l’Europa de la UE aplica una política de tancament de fronteres gairebé total que fa que, en la pràctica, sigui gairebé impossible entrar legalment a la UE com a asilat o refugiat si véns d’un país en guerra. Unes polítiques que provoquen pèrdua massiva de vides humanes a la riba sud de la Mediterrània des de fa molts anys, polítiques que no s’han mogut ni un mil·límetre (bé, sí, per endurir-se encara més) tot i el degoteig de morts.

Les persones mortes a Lampedusa (dones, famílies) fugien d’autèntics inferns a Somàlia i Eritrea, països trinxats, i per tant eren susceptibles de demanar asil i refugi a Europa fugint de la violència i la persecució. Així ho estableix la mateixa ONU. Però la realitat amb què van topar és que gairebé no tenien opcions d’aconseguir-ho perquè Europa concedeix l’estatus de refugiat i asilat amb comptagotes.

Es calcula que a Europa hi ha 1,4 milions de persones refugiades que hi viuen. Només al 2011 es van rebre 300.000 sol·licituds. De debò no podem fer més? De debò no es pot permetre l’entrada de més persones per motius humanitaris, encara que sigui temporalment? La gent se’ns mor a les mans. Per què Europa és així?

Les primeres respostes dels responsables europeus d’avui han estat decebedores. Més frontera, més control i combat als traficants de persones. En definitiva, murs més alts perquè la gent s’hi estimbi. Molta gent expressa avui la vergonya de ser europeu. És un sentiment lògic i humà, i molts ens sentim així. Ara bé, els dirigents de la UE fa molt de temps que l’han perdut, la vergonya. L’Europa que simbolitza els fets de Lampedusa és l’Europa que fa temps que s’ha girat d’esquena a les persones. Que només pensa en topalls de dèficit, en aplicar polítiques d’austeritat (retallades) que maten, en aplicar una legislació laboral que aboca milions de persones a l’atur i altres mesures que van contra les persones.

És una Europa freda, asèptica, que viu en una bombolla d’irrealitat per mantenir els privilegis de les elits polítiques i econòmico-financeres. La no política migratòria de la UE, que simplement tanca i barra la porta aixecant murs, fins i tot va més enllà i ignora les persones, la gentada que truca a la porta. Els ignora. No són persones. Són il·legals sense dret a entrada. Que moren. When you don’t exist: quan no existeixes, denunciava AI en la seva campanya. Doncs això.

Mireu, la ràbia em pot. L’any passat la UE rebia el Premi Nobel de la Pau. Sí, sí, per “la seva contribució a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”. Sense negar la importància històrica del procés europeu posterior a la Segona Guerra Mundial això d’avui ja no és sinó una Europa que fa mal i que precisament vulnera drets humans. Aquesta Europa, no la vull. S’ha de canviar de dalt a baix.

Menys treballar per blindar fronteres i més col·laboració entre països per bastir una política migratòria i d’asil comuna que salvi vides i no condemni a la mort milers de persones. Menys hipocresia i més humanitat.

Nobel de la Pau? Fa plorar. Aquesta UE ha declarat la guerra a les persones, les d’aquí i les de més enllà.

Ahir la meva filla de set anys em preguntava què havia passat, veient que la meva cara era un poema. No vaig saber què dir-li, la veritat. Espero que quan creixi ella tingui respostes perquè la realitat ja serà diferent. Si no, hauran guanyat els dolents: els de l’Europa que fa mal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s