Un còmic contra la impunitat

chelita-02Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions. [Read more…]

La decisió d’Scarlett

ScarlettAquesta setmana, la xarxa i alguns mitjans, no tots i no sempre de la millor manera, han anat ben plens amb l’embolic generat al voltant de l’actriu Scarlett Johansson.

Ella soleta s’ha situat en el centre de la controvèrsia per haver fitxat com a imatge pública de Sodastream, empresa israeliana de begudes gasoses (fins aquí bé), però que té la fàbrica en un assentament de colons jueus a la Palestina ocupada (malament).

El soroll generat també ha esquitxat l’ONG Oxfam, de qui Scarlett n’era ambaixadora des de 2005, i ha estat a punt de provocar una crisi de reputació al gegant humanitari. L’episodi, però, s’ha resolt molt ràpid, en pocs dies, i satisfactòriament per a molts dels actors implicats. I em genera algunes reflexions.

Els fets

L’empresa Sodastream és una empresa israeliana amb seu a Ma’ale Adumim, assentament de colons israelians a la Cisjordània ocupada. Ma’ale Adumim no és un assentament qualsevol: amb més de 40.000 habitants és un dels més grans; a sis o set quilòmetres de Jerusalem, es troba de camí a una altra important ciutat palestina, Jericó, i des de 1991 Israel el considera una ciutat.

Els assentaments en terres ocupades, tots, segons Nacions Unides, són il·legals.

Sodastream ofereix a Scarlett Johansson un acord de publicitat per esdevenir la cara de l’empresa, que comercialitza un sistema per fer-se refrescos amb gas des de casa. L’actriu accepta i protagonitza un anunci televisiu per ser emès aquest diumenge 2 de febrer, durant la Super Bowl.

Alhora, Scarlett Johansson és ambaixadora d’Oxfam des de l’any 2005. L’actriu és una generosa donant de l’organització, fins a 100.000€ anuals segons una informació publicada a EL PAIS, i ha viatjat amb Oxfam a països com Kènia, l’Índia o Sri Lanka.

El moviment BDS (Boicot, Desinversió, Sancions) agrupa més de 200 grups de la societat civil palestina que, des del 2005, defensen el  boicot a empreses, institucions i entitats amb prèsencia als Territoris Palestins Ocupats d’Israel (*vegeu comentaris).

L’estratègia de pressió a Israel es mantindrà, diuen, fins que aquest país no posi fi a l’ocupació i desmantelli el mur, retornin els refugiats palestins i acabi amb la discriminació dels palestins dins d’Israel. A Catalunya, tot i que no solen aparèixer gaire als mitjans, són força actius -recentment, per Nadal, van mobilitzar-se davant d’un Imaginarium, i també tenen com a objectiu de boicot l’aigua Eden, molt utilitzada en oficines, que prové dels Alts del Golan sirians, territori ocupat des del 1967. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]

Lampedusa: l’Europa que fa mal

enekoNo sé si és una bona idea escriure en calent, afectat per la ràbia, la indignació i la tristesa que em produeixen els fets d’ahir de Lampedusa. La xifra de persones mortes i desaparegudes ja s’enfila a les 350 250, i creixent.

Aquesta vegada, l’abast de la tragèdia no es pot escombrar ni amagar sota la catifa,  com ha fet Europa amb els centenars o milers de Lampeduses que es viuen any rere any, des que el vell continent va decidir blindar i tancar les seves fronteres. La veritat és que només parlem d’aquesta realitat quan les persones ja són al fons del mar. I sempre, sempre és massa tard.

A cap persona amb un mínim d’informació li pot sorprendre el que ha passat. Les xifres són terribles: des de 1988 podrien haver mort més de 18.000 persones intentant creuar la Mediterrània des de la seva riba sud cap a Itàlia, a Espanya, segons informacions publicades a la premsa i que recull Amnistia Internacional en la seva campanya SOS Europe. Imagineu-vos la xifra real del que mai no s’arriba a publicar.

Només al 2011, per l’efecte fugida provocat per les revoltes àrabs a països com Tunísia o Líbia, es calcula que van morir entre 1.500 persones i 2.000 en la travessa.

Per tant, el problema no és nou ni ens cau del cel.  És el resultat d’unes polítiques i té responsables. Això no és un accident. Diguem les coses pel seu nom d’una vegada: des de fa anys, l’Europa de la UE aplica una política de tancament de fronteres gairebé total que fa que, en la pràctica, sigui gairebé impossible entrar legalment a la UE com a asilat o refugiat si véns d’un país en guerra. Unes polítiques que provoquen pèrdua massiva de vides humanes a la riba sud de la Mediterrània des de fa molts anys, polítiques que no s’han mogut ni un mil·límetre (bé, sí, per endurir-se encara més) tot i el degoteig de morts.

Les persones mortes a Lampedusa (dones, famílies) fugien d’autèntics inferns a Somàlia i Eritrea, països trinxats, i per tant eren susceptibles de demanar asil i refugi a Europa fugint de la violència i la persecució. Així ho estableix la mateixa ONU. Però la realitat amb què van topar és que gairebé no tenien opcions d’aconseguir-ho perquè Europa concedeix l’estatus de refugiat i asilat amb comptagotes.

Es calcula que a Europa hi ha 1,4 milions de persones refugiades que hi viuen. Només al 2011 es van rebre 300.000 sol·licituds. De debò no podem fer més? De debò no es pot permetre l’entrada de més persones per motius humanitaris, encara que sigui temporalment? La gent se’ns mor a les mans. Per què Europa és així? [Read more…]