“Soy Juan Sosa, defensor de derechos humanos”

Bx53jvxIgAAS2l6 És com es presenta Juan Sosa Maldonado quan s’aixeca de la taula i comença una xerrada. El Juan somriu en silenci i sembla un home reservat i tímid fins que comença a explicar el seu cas.

Eleva la veu, la projecta amb força. El somriure se li esborra per dibuixar a la cara un posat greu, a mig camí entre la dignitat, la determinació i la valentia.

No és el primer cop que veig aquesta expressió en un defensor de drets humans. Són els qui estan a primera línia i són objecte d’amenaces, assetjament, violència física, atemptats

Qui és Juan Sosa? Dirigent de l’Organització de Pobles Indígenes Zapotecos (OPIZ), el 1998 va ser víctima de desaparició forçada i tortures físiques i psicològiques. L’acusaven, falsament, de formar part d’una guerrilla d’oposició que operava a l’estat de Oaxaca, al sud del país, i van detenir-lo perquè reconegués que pertanyia al grup armat.

El Juan va passar 25 dies desaparegut. Després d’aparèixer amb vida, encara es va passar 45 dies més en règim d’incomunicació en una presó de màxima seguretat.

Finalment, el 2001, va ser alliberat sense càrrecs. Estudia Dret i es dedica des d’aleshores a donar suport i a defensar legalment i també políticament els presos indígenes de la regió de Loxicha.

No és una feina fácil perquè has de topar moltes vegades amb l’estat mexicà: execucions extrajudicials, desaparicions, detencions arbitràries, tortura, desplaçaments forçats de població indígena. I després has de bregar amb un mur de silenci i impunitat. Ningú no sap res, ningú no reconeix res, i la reparació a les víctimes és inexistent. [Read more…]

I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]

Drets humans, en picat a Egipte

??????????????????Quan just es compleix el primer aniversari del cop militar i la destitució que va posar fi a la presidència islamista de Mohamad Mursi a Egipte, el balanç de drets humans no pot ser més descoratjador.

Recordant aquells silencis occidentals tan còmplices amb l’Egipte de Mubarak, amb la Tunísia de Ben Ali o amb la Líbia dels últims anys de Gadaffi; ignorant els vents de canvi que van sorgir el 2011 amb Tahrir, el món novament calla i mira cap a una altra banda davant de la tormenta perfecta orquestada per Al Sisi i els seus, que esmicolen cada dia els drets humans.

Tortura i maltractaments de caire estructural, detencions i reclusions arbitràries d’activistes i bloguers, condemnes a periodistes, ofensiva total contra l’oposició política, represa de les execucions i sentències de mort col·lectives…

Aquesta és part de la recepta d’Al Sisi per a Egipte, un any després de la destitució de Mursi; recepta que porta com a conseqüència un panorama catastròfic de l’estat dels drets humans.

Les xifres ballen, però es parla de 16.000 detencions en un any (això són gairebé 44 cada dia) segons l’agència AP, mentre altres fonts, com WikiThawra, iniciativa gestionada pel Centre Egipci pels Drets Econòmics i Socials, eleven la xifra de persones detingudes i encausades a 40.000. També segons WikiThawra, aquest any s’haurien produït un mínim de 80 morts de persones que es trobaven sota custòdia en dependències policials o de l’exèrcit (una mort cada quatre dies).

No és cap sorpresa que les forces de seguretat d’Egipte protagonitzin abusos de drets humans. Ho han fet sempre, emparades pel poder. Però des de 2011, i amb el retorn al poder dels militars després del parèntesi civil de Mursi, estan desfermades i es mouen en la impunitat absoluta.

L’Agència de Seguretat Nacional torna a operar a plena capacitat, recorrent als mateixos mètodes de tortura i maltractaments emprats en els temps més foscos de l’era Mubarak. [Read more…]

Un còmic contra la impunitat

chelita-02Reconec que no sóc un gran seguidor del còmic ni m’agrada especialment el gènere de vinyetes. Però cada cop circulen més exemples d’una novel·la gràfica valenta i rigorosa, enfocada a la crònica social, que documenta fets reals i desplega la informació com un gènere periodístic més.

A mig camí de la novel·la i la crònica, el còmic que explica fets inspirats en el món real de manera didàctica i instructiva juga un paper emergent i cada cop més necessari per arribar a nous públics.

En són exemples Persépolis de Marjane Satriapi, que explica la vida d’una nena a l’Iran dels aiatol·làs, els llibres de Joe Sacco sobre Gaza (Palestina) i Bòsnia o el Maus d’Art Spiegelman. Si anem més enrere, com a clar i clàssic precedent, destaca Carlos Giménez i la sèrie Paracuellos sobre l’Espanya gris de postguerra i l’Auxilio Social. Tots ells grans llibres i molt recomanables.

La setmana passada vaig tenir la sort de participar en la doble presentació a Barcelona d’una d’aquestes novel·les gràfiques, més humil, no menys important.

És La Chelita. El Salvador 1992 de l’asturià Ruma Barbero, que explica la història real d’una cooperant espanyola a El Salvador en firmar-se els acords de pau de Chapultepec. Aquests acords van  posar fi a un sagnant conflicte armat intern que va costar la vida a 75.000 persones en dotze anys.

La Charo, la protagonista, arriba a un país trinxat pel conflicte i participa en l’elaboració de l’informe per a la Comissió de la Veritat de Nacions Unides. Allà documenta els testimonis de nombroses violacions de drets humans comeses durant la guerra, especialment massacres i assassinats en massa perpetrats per l’exèrcit (de fins a 300 persones de cop), però també desaparicions forçades, tortures sota custòdia i violacions. [Read more…]