Informar des de fora (i des de dins)

veriper3_pequeSí, el periodisme està en crisi, ja ho sabem… Els i les periodistes som dels col·lectius que més discutim sobre el futur de la professió i potser de moltes de les reflexions col·lectives pot sortir la clau de volta per superar el tobogan sense fi en què darrerament semblem instal·lats.

Escric ara, per exemple, quan al Periódico la redacció porta més de 20 dies de vaga de signatures pels plans de l’empresa de reduir sous, o poques setmanes després del tancament de Canal 9 al País Valencià, o quan s’ha constituït Mitjans en Lluita, coordinadora de treballadors i treballadores de mitjans de comunicació a Catalunya que pateixen retallades laborals.

Per això és bo que sorgeixin iniciatives com el projecte Vermut & Periodisme, impulsat pels periodistes Marta Aguilar i Víctor F. Clarés: una trobada mensual de professionals del periodisme i la comunicació per afavorir el debat i la reflexió crítica sobre els mitjans de comunicació.

Cadascuna de les sessions es dedica a un tema específic i compta amb veus diferents. Fins al moment se n’han fet tres, des de l’octubre, i sembla que el format es va consolidant: 50 assistents en l’edició de desembre, la darrera.

Dissabte 28 de desembre es va parlar de les corresponsalies i el repte d’informar des de fora, amb Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a Londres i a París i des d’aquesta setmana nou editor i nova cara del TN Vespre; Xavier Aldekoa, corresponsal d’Àfrica de La Vanguardia des de Johannesburg; Bricio Segovia, corresponsal del diari ARA a Rússia i reporter de Russia Today; i Albert Segura, corresponsal a Brussel·les de RAC1 i 8TV.

La sessió va començar amb un joc. Els periodistes convidats van anar responent i comentant les preguntes i informacions (una cita, un titular de premsa, tuits…) que es trobaven en sobres de colors que anaven triant. Així, juntament amb les preguntes del públic assistent (i per Twitter) es va aconseguir que la trobada fos molt dinàmica i es tractessin molts més temes que amb un format clàssic de xerrada-taula-ponents. [Read more…]

“Que ens tornin la terra”

Yyad TamimiL’Iyad Tamimi és prim, amb la cara esmolada i uns ulls molt expressius. És amable, somriu, i s’expressa amb un anglès bàsic però efectiu. Té una energia desbordant i parla projectant el cos i les mans cap endavant, com volent que les seves paraules arribin ben lluny i endins. L’Iyad és palestí. De Nabi Saleh, una petita població d’uns 500 habitants a pocs quilòmetres de Ramal·lah. Ell és el que corre a la foto de l’esquerra.

Al costat de Nabi Saleh hi ha Halamish, un assentament de colons israelians establert el 1977. El 2008 els colons israelians s’apropien la veïna font d’aigua d’Al Qaws, que els palestins utilitzen per regar les seves terres de cultiu. Els colons no li donen cap ús especial a la font. No en necessiten l’aigua, que els arriba d’altres bandes. Per ells és un lloc turístic: s’hi banyen i hi van d’excursió. Ara els palestins tenen prohibit l’accés a la font i a les terres del voltant.

Al 2009 els habitants de Nabi Saleh i del poble veí de Dier Nitham comencen a organitzar manifestacions setmanals per reclamar l’accés a les terres i a la font.

Sempre de manera pacífica i amb resistència i desobediència noviolenta, cada divendres marxen en grup cap a la font: homes, dones i nens. La resposta israeliana a la manifestació és contundent: gasos lacrimògens, bales de goma, granades paralitzants, cops de porra, gas pebre i, el que és pitjor, foc amb munició real. L’organització israeliana pels drets humans B’Tselem fa públic el 2011 un informe que acusa les forces de seguretat israelianes de violar els drets dels manifestants. [Read more…]

Bales de goma i molt més

15MAquest article ha estat publicat al Diari de la Solidaritat del Catalunya PluralElDiario.es (21.09.2013) i dóna la visió d’Amnistia Internacional sobre la qüestió, no pas la meva personal. Aquesta n’és la versió en castellà.

Dimarts passat una representació d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC) compareixia davant de la Comissió d’Estudi del Parlament de Catalunya sobre models de seguretat i ús de materials antiavalots. Més enllà de la qüestió de prohibir o no les bales de goma, està en joc la necessitat d’assolir més garanties democràtiques i noves mesures de rendició de comptes de les actuacions de la policia per evitar nous abusos.

El context actual de manifestacions al carrer pels efectes de la crisi i contra les retallades i les polítiques d’austeritat ha provocat que en els darrers temps hàgim assistit a algunes actuacions policials que han vulnerat drets. Amnistia Internacional ha documentat nombrosos casos d’ ús excessiu de la força i maltractaments per part de forces policials a Catalunya i a la resta de l’estat. Recentment l’organització també ha publicat l’informe Actuació Policial en les Manifestacions a la Unió Europea, on es recullen casos documentats sobre l’ús excessiu de la força, la utilització indeguda d’armes “menys letals” com les bales de goma o els gasos lacrimògens, l’obstrucció d’accés a assistència mèdica i la detenció arbitrària a països com Espanya, Grècia o Romania.

Entenent sempre que l’actuació policial en les manifestacions no és gens fàcil, cal entendre també que aquesta, sempre i sense excepció, ha de respectar el dret internacional.

Hi ha unes normes internacionals i directrius sobre bones pràctiques que la policia ha de complir i que recorden, per exemple, que l’ús de la força policial només es farà quan sigui estrictament necessari i sempre haurà de ser proporcionat. I no sempre ha estat així.

Els fets de Plaça Catalunya de maig del 2011 amb el moviment 15M, per exemple, van mostrar com es vulnerava el dret bàsic a la manifestació pacífica. Tots tenim encara al cap les imatges d’ús excessiu de la força amb què es van desallotjar els manifestants asseguts aquell dia, o la utilització desproporcionada de bales de goma i gasos lacrimògens en les vagues generals del 2012. [Read more…]

Free Pussy Riot

[Aquesta és una foto nadiaadaptació lliure i en català de l’article original publicat avui al blog d’Amnistia Internacional a eldiario.es.

La Masha i la Nadia són dues joves russes que a l’octubre de 2011, juntament amb altres companyes, creen un grup activista per evidenciar que la llibertat d’expressió, i en general els drets humans, estan sota amenaça al seu país. Les joves decideixen barrejar ingredients com l’art, la política, el feminisme i la música punk en una hiperactiva coctelera activista per denunciar aquesta situació mitjançant accions pacífiques però provocadores en espais de gran visibilitat pública, i així aconseguir repercussió. Neixen les Pussy Riot.

Mesos després, el 21 de febrer de 2012, irrompen un parell de minuts a la principal catedral ortodoxa de Moscou per interpretar una oració punkMare de Déu, lliura’ns de Putin” i denunciar l’actual deriva autoritària de Rússia. Amb això n’hi ha prou: en poques hores el video de l’acció atrapa 600.000 visitants a Youtube i aconsegueix un gran ressò internacional.

El context també hi fa la seva: de novembre a març de 2012, entre les eleccions legislatives i les presidencials que confirmen el retorn de Putin al lideratge de l’estat, Rússia viu les manifestacions més importants des del col·lapse de l’URSS. Molta gent al carrer que denuncia poca transparència en els processos polítics. La resposta del poder a aquestes manifestacions és més repressió, cops a manifestants i detenció i assetjament a destacats opositors i periodistes.

Coincidint amb les eleccions que confirmen Putin com a nou president, el 4 de març, les autoritats russes detenen la Masha i la Nadia. Dies després, una tercera Pussy Riot, la Katia, també ingressa a la presó. A partir d’aquí, la història més coneguda. A l’agost arriba el judici, envoltat per una gran atenció mediàtica i enmig d’un agre debat intern en la pròpia societat russa sobre la llibertat d’expressió, els seus límits, la separació efectiva Església-Estat en un estat laic i la (no)independència i corrupció del poder judicial.

[Read more…]