“Aquest és el periodisme que ens agradaria fer”

llibreQuedo amb les periodistes Silvia Torralba i Ana Basanta quan a Barcelona plou i plou des de fa tres dies. Amb l’arribada de la tardor i del fred, ve de gust asseure’s al voltant d’una taula perquè m’ho expliquin tot sobre Inconformistes, el llibre que acaben de publicar a Angle Editorial.

L’Ana i la Silvia recullen cròniques de la Barcelona social protagonitzades per persones i col·lectius que surten al carrer per defensar drets com l’habitatge o la salut; o que es mobilitzen per bastir alternatives a un sistema polític, social i econòmic que exclou persones.

Al llibre hi apareixen des de les cooperatives de consum fins als horts urbans; des de la PAH fins a les associacions de veïns/veïnes, el moviment per la pau o col·lectius que treballen en salut i fent acompanyament domiciliari a persones malaltes.

És poc més d’una hora que xerrem a la Rambla del Raval (quin millor barri representa el que expliquen al llibre?). I acabem reflexionant sobre activisme i moviments socials, periodisme i persones que deixen petjada. Ens posem seriosos, riem i ens emocionem. De la Silvia i l’Ana, i del seu llibre, en destacaria la capacitat per transmetre. Quan parlo amb elles, veig una serenor decidida que traspua credibilitat i compromís. I m’agrada, perquè el periodisme és (o hauria de ser) precisament això.

En el llibre parleu de persones amb noms i cognoms, però m’ha agradat que no només us fixeu en la història personal: doneu context i informació. Aneu més enllà del “color” que sol embolcallar els temes socials als mitjans i que sovint evita anar al fons de la qüestió…
La sensibilitat es pot explicar de moltes maneres i volíem transmetre la idea que els inconformistes que protagonitzen el llibre no són simplement “bones persones”. Són gent que s’organitzen, que fan assemblees, que porten anys de lluita i mobilització per transformar realitats. I que tot així no sorgeix del no-res. Ens interessava explicar tot aquest context perquè és vegi d’on prové. Vam fer més de 30 entrevistes.

[Read more…]

Lampedusa: l’Europa que fa mal

enekoNo sé si és una bona idea escriure en calent, afectat per la ràbia, la indignació i la tristesa que em produeixen els fets d’ahir de Lampedusa. La xifra de persones mortes i desaparegudes ja s’enfila a les 350 250, i creixent.

Aquesta vegada, l’abast de la tragèdia no es pot escombrar ni amagar sota la catifa,  com ha fet Europa amb els centenars o milers de Lampeduses que es viuen any rere any, des que el vell continent va decidir blindar i tancar les seves fronteres. La veritat és que només parlem d’aquesta realitat quan les persones ja són al fons del mar. I sempre, sempre és massa tard.

A cap persona amb un mínim d’informació li pot sorprendre el que ha passat. Les xifres són terribles: des de 1988 podrien haver mort més de 18.000 persones intentant creuar la Mediterrània des de la seva riba sud cap a Itàlia, a Espanya, segons informacions publicades a la premsa i que recull Amnistia Internacional en la seva campanya SOS Europe. Imagineu-vos la xifra real del que mai no s’arriba a publicar.

Només al 2011, per l’efecte fugida provocat per les revoltes àrabs a països com Tunísia o Líbia, es calcula que van morir entre 1.500 persones i 2.000 en la travessa.

Per tant, el problema no és nou ni ens cau del cel.  És el resultat d’unes polítiques i té responsables. Això no és un accident. Diguem les coses pel seu nom d’una vegada: des de fa anys, l’Europa de la UE aplica una política de tancament de fronteres gairebé total que fa que, en la pràctica, sigui gairebé impossible entrar legalment a la UE com a asilat o refugiat si véns d’un país en guerra. Unes polítiques que provoquen pèrdua massiva de vides humanes a la riba sud de la Mediterrània des de fa molts anys, polítiques que no s’han mogut ni un mil·límetre (bé, sí, per endurir-se encara més) tot i el degoteig de morts.

Les persones mortes a Lampedusa (dones, famílies) fugien d’autèntics inferns a Somàlia i Eritrea, països trinxats, i per tant eren susceptibles de demanar asil i refugi a Europa fugint de la violència i la persecució. Així ho estableix la mateixa ONU. Però la realitat amb què van topar és que gairebé no tenien opcions d’aconseguir-ho perquè Europa concedeix l’estatus de refugiat i asilat amb comptagotes.

Es calcula que a Europa hi ha 1,4 milions de persones refugiades que hi viuen. Només al 2011 es van rebre 300.000 sol·licituds. De debò no podem fer més? De debò no es pot permetre l’entrada de més persones per motius humanitaris, encara que sigui temporalment? La gent se’ns mor a les mans. Per què Europa és així? [Read more…]

Bales de goma i molt més

15MAquest article ha estat publicat al Diari de la Solidaritat del Catalunya PluralElDiario.es (21.09.2013) i dóna la visió d’Amnistia Internacional sobre la qüestió, no pas la meva personal. Aquesta n’és la versió en castellà.

Dimarts passat una representació d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC) compareixia davant de la Comissió d’Estudi del Parlament de Catalunya sobre models de seguretat i ús de materials antiavalots. Més enllà de la qüestió de prohibir o no les bales de goma, està en joc la necessitat d’assolir més garanties democràtiques i noves mesures de rendició de comptes de les actuacions de la policia per evitar nous abusos.

El context actual de manifestacions al carrer pels efectes de la crisi i contra les retallades i les polítiques d’austeritat ha provocat que en els darrers temps hàgim assistit a algunes actuacions policials que han vulnerat drets. Amnistia Internacional ha documentat nombrosos casos d’ ús excessiu de la força i maltractaments per part de forces policials a Catalunya i a la resta de l’estat. Recentment l’organització també ha publicat l’informe Actuació Policial en les Manifestacions a la Unió Europea, on es recullen casos documentats sobre l’ús excessiu de la força, la utilització indeguda d’armes “menys letals” com les bales de goma o els gasos lacrimògens, l’obstrucció d’accés a assistència mèdica i la detenció arbitrària a països com Espanya, Grècia o Romania.

Entenent sempre que l’actuació policial en les manifestacions no és gens fàcil, cal entendre també que aquesta, sempre i sense excepció, ha de respectar el dret internacional.

Hi ha unes normes internacionals i directrius sobre bones pràctiques que la policia ha de complir i que recorden, per exemple, que l’ús de la força policial només es farà quan sigui estrictament necessari i sempre haurà de ser proporcionat. I no sempre ha estat així.

Els fets de Plaça Catalunya de maig del 2011 amb el moviment 15M, per exemple, van mostrar com es vulnerava el dret bàsic a la manifestació pacífica. Tots tenim encara al cap les imatges d’ús excessiu de la força amb què es van desallotjar els manifestants asseguts aquell dia, o la utilització desproporcionada de bales de goma i gasos lacrimògens en les vagues generals del 2012. [Read more…]

El Tahrir de les dones

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]