Bales de goma i molt més

15MAquest article ha estat publicat al Diari de la Solidaritat del Catalunya PluralElDiario.es (21.09.2013) i dóna la visió d’Amnistia Internacional sobre la qüestió, no pas la meva personal. Aquesta n’és la versió en castellà.

Dimarts passat una representació d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC) compareixia davant de la Comissió d’Estudi del Parlament de Catalunya sobre models de seguretat i ús de materials antiavalots. Més enllà de la qüestió de prohibir o no les bales de goma, està en joc la necessitat d’assolir més garanties democràtiques i noves mesures de rendició de comptes de les actuacions de la policia per evitar nous abusos.

El context actual de manifestacions al carrer pels efectes de la crisi i contra les retallades i les polítiques d’austeritat ha provocat que en els darrers temps hàgim assistit a algunes actuacions policials que han vulnerat drets. Amnistia Internacional ha documentat nombrosos casos d’ ús excessiu de la força i maltractaments per part de forces policials a Catalunya i a la resta de l’estat. Recentment l’organització també ha publicat l’informe Actuació Policial en les Manifestacions a la Unió Europea, on es recullen casos documentats sobre l’ús excessiu de la força, la utilització indeguda d’armes “menys letals” com les bales de goma o els gasos lacrimògens, l’obstrucció d’accés a assistència mèdica i la detenció arbitrària a països com Espanya, Grècia o Romania.

Entenent sempre que l’actuació policial en les manifestacions no és gens fàcil, cal entendre també que aquesta, sempre i sense excepció, ha de respectar el dret internacional.

Hi ha unes normes internacionals i directrius sobre bones pràctiques que la policia ha de complir i que recorden, per exemple, que l’ús de la força policial només es farà quan sigui estrictament necessari i sempre haurà de ser proporcionat. I no sempre ha estat així.

Els fets de Plaça Catalunya de maig del 2011 amb el moviment 15M, per exemple, van mostrar com es vulnerava el dret bàsic a la manifestació pacífica. Tots tenim encara al cap les imatges d’ús excessiu de la força amb què es van desallotjar els manifestants asseguts aquell dia, o la utilització desproporcionada de bales de goma i gasos lacrimògens en les vagues generals del 2012. [Read more…]

Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

microfonosEls últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

[Read more…]

I tu, tens el trastorn memetro?

memetroNo m’ha passat mai (encara) però he sentit històries de persones, i no són llegendes urbanes, que quan arriben davant del control d’accés al metro no recorden què han de fer. Pateixen una espècie d’amnèsia temporal, un trastorn de la memòria que fa que no paguin i que superin el torniquet sense validar el bitllet. I no recorden res. Un autèntic misteri.

Preocupat per aquest fenomen, que ja es pot observar a Barcelona i també a Madrid, parlo per telèfon amb el David. Ell és portaveu de l’Associació Cultural Memetro, que aplega les persones afectades pel trastorn memetro, aquest estrany comportament de no recordar que cal validar el bitllet en el moment de passar per les barreres del metro.

Abans de parlar amb el David, m’informen des de TMB que a Barcelona i al 2012 es van tramitar 75.000 expedients per “conductes incíviques”, majoritàriament per “frau“, que és com l’empresa considera el fet de viatjar sense bitllet. Segons ells, les últimes dades (tardor 2012) parlen d’un 3,09% de “defraudadors”, viatgers que no paguen bitllet. És l’índex més baix dels darrers anys, expliquen: al 2009 era el doble. I començo amb el David.

Com neix l’associació?
Érem conscients que aquest trastorn el patia molta gent i que tots els qui el tenim ens havíem d’ajudar. És quan decidim constituir-nos com a associació en suport als afectats pel trastorn, sobretot com un instrument de comunicació entre aquestes persones. Funcionem com una mena de grup d’ajuda mútua i teràpia col·lectiva: localitzem els controls de personal de TMB i ens avisem entre tots els qui patim el trastorn per evitar la multa. [Read more…]

De policies i manifestants

policiaArticle publicat a Diari de la Solidaritat / El Diario.es Catalunya el 10.12.2012

Malauradament ja comença a ser habitual veure imatges de persones que es manifesten pacíficament contra les mesures d’austeritat i que reben cops i puntades de peu, o ruixades amb gasos o ferides als ulls per projectils de goma…

Tot i la gravetat d’aquests fets, el panorama és força desolador: en l’actualitat les autoritats, totes, ni investiguen prou ni solen castigar l’ús excessiu de la força per part de la policia, i en cas d’iniciar-se investigacions, les demandes queden arxivades al no poder identificar-se els agents implicats perquè no compleixen amb l’obligació de portar visible la identificació.

I quan s’arriba al final (i passa poques vegades) i es produeix una condemna per tortures o maltractaments a membre de cossos policials, assistim perplexos a la concessió d’indults, com ha passat recentment amb l’indult del Govern espanyol a cinc agents de Mossos d’Esquadra condemnats per tortures i maltractament a un detingut en una comissaria de Barcelona.

Aquests indults no fan sinó obrir la porta i reforçar la impunitat davant d’un crim del dret internacional com és la tortura i es llança a la societat un missatge preocupant: els abusos policials no són sancionats com es mereixen.

No és nou el que acaba de passar amb els Mossos d’Esquadra recentment indultats: porta anys produint-se. L’indult és un pas més per incrementar la impunitat sobre els maltractaments policials i els casos de tortura. No oblidem que fins i tot organismes internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans, han condemnat Espanya en diverses ocasions per no investigar tortures com en el cas de l’exdirector d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, o pel casos de la detenció il.legal del senegalès Mamadou Kane i d’agressió policial a la nigeriana Beauty Salomon. [Read more…]