“Ens ha canviat la forma de pensar, de parlar i d’actuar”

8573708531_bee5106532_zVaig conèixer de primera mà el cas de les Mares de Soacha el 2010, quan acabava d’aterrar a Amnistia Internacional i ens va visitar la Luz Marina Bernal. Ella és una de les mares colombianes que veuen desaparèixer els seus fills el 2008.

En unes setmanes alguns apareixen en fosses comunes. “Són guerrillers morts en combat”, diuen els militars. Les mares no es creuen aquesta versió. Guerrillers? Els seus fills? No pot ser…

Poc temps després es comença a saber la veritat: es descabdella una de les trames més obscures del conflicte a Colòmbia. Els fills de les Mares de Soacha i molts més (potser fins a 3.500) esdevenen els falsos positivos: joves executats extrajudicialment per l’exèrcit, que els fa passar per guerrillers perquè els soldats i els oficials puguin cobrar les recompenses que el president Uribe concedeix als qui eliminin combatents de les FARC. L’escàndol és monumental. El cap de l’exèrcit dimiteix. L’actual president colombià, Juan Manuel Santos, era el ministre de Defensa d’aleshores.

Les Mares de Soacha porten cinc anys de lluita amb el govern colombià per conèixer la veritat, saber què els va passar als seus fills i intentant que es faci justícia.

Dos mesos enrere retrobo la Luz Marina Bernal a Barcelona i conec una altra mare, la María Sanabria. Són aquí per recollir un premi del Parlament de Catalunya i de l’ICIP com a constructores de pau. I tant que ho són. I valentes també. Recordo que al 2010 la Luz Marina parlava baixet i semblava una dona molt tocada i fràgil. Avui veig una Luz Marina molt més serena, més segura. Potser més forta? No n’estic segur, però ella no és la mateixa: “En cinc anys ens ha canviat la forma d’actuar, de parlar, de pensar…”, em diu.

Aquesta és la conversa que vaig tenir amb totes dues. [Read more…]

Iraq: 10 anys i on són els drets humans?

IraqAquest apunt és una versió resumida de l’article publicat al setmanari Directa número 313 (17.04.2013). En PDF des d’aquí.

2003: Els EUA i els països aliats ocupen militarment l’Iraq de Saddam Hussein. Des d’aleshores i fins avui, aquests mateixos països sempre han parlat d’un Iraq “alliberat” i d’una ocupació que va posar fi a les violacions de drets humans comeses per Saddam. Però rere aquest missatge idíl·lic hi ha moltes evidències que la tortura a l’Iraq ha estat lineal i sense interrupcions durant aquests deu anys, tant per part de les tropes estrangeres com de les autoritats iraquianes.

Amnistia Internacional ha publicat recentment un informe, Iraq: una dècada d’abusos.  La investigació confirma que, deu anys després de la invasió, l’Iraq segueix immers en una espiral d’abusos contra els drets humans que tenen el seu punt àlgid en la tortura de persones detingudes o l’alt nombre d’execucions (129 al 2012).

Ni ara el govern iraquià ni abans les potències ocupants (EUA, Gran Bretanya) han complert mai les normes a què estaven obligades pel dret internacional i, com sol passar, ha estat la població iraquiana qui ha acabat pagant un preu molt alt. La intensa violència de l’última dècada ha devastat Iraq i la seva gent. A principis de 2013, l’organització independent Iraq Body Count havia registrat més de 112.000 morts violentes entre la població civil, un mínim de 15.000 provocades per les forces nord-americanes i altres tropes estrangeres. [Read more…]

‘Kuchu’ i el discurs de l’odi

Cartell del documental 'Kuchu'‘Kuchu’ és com es titlla les persones homosexuals a Uganda. I també el títol d’un impactant documental que aquests dies s’ha projectat a diverses poblacions catalanes en el marc de la sempre recomanable iniciativa del Documental del Mes, que sovint ens apropa realitats d’altres latituds poc conegudes i filmades.

La pel·lícula, dura però alhora necessària, explica la història del col·lectiu LGBTI en aquest país africà i exemplifica perfectament la crua realitat d’aquestes persones en molts països del món. És una història de persecució, odi i estigma, per una banda, i de lluita per la vida i un coratge i dignitat que et deixen glaçat, per l’altra.

Ens cal una mica de context abans de comentar el film. L’homosexualitat està prohibida i és il·legal a més de 35 països del món. I en 8 d’aquests pot ser castigada amb la pena de mort: a l’Iran, Aràbia Saudita, Mauritània, Somàlia, Sudan, Pakistan, el Iemen i alguns estats del nord de Nigèria, la llei permet executar persones homosexuals pel sol fet de ser-ho.

Altres països, com Uganda, el Nepal, Jamaica o Bangla Desh imposen penes de presó. I un altre grup, com Indonèsia o Egipte, fuetades. El delicte? Sempre el mateix: estimar persones del mateix sexe. Escandalitzem-nos, esclar, però pensem que malgrat que en altres llocs l’homosexualitat no està penada legalment, governants i polítics, líders religiosos i mitjans de comunicació animen a la violència contra els gais amb un discurs homofòbic i intolerant. No cal anar gaire lluny.

[Read more…]

Free Pussy Riot

[Aquesta és una foto nadiaadaptació lliure i en català de l’article original publicat avui al blog d’Amnistia Internacional a eldiario.es.

La Masha i la Nadia són dues joves russes que a l’octubre de 2011, juntament amb altres companyes, creen un grup activista per evidenciar que la llibertat d’expressió, i en general els drets humans, estan sota amenaça al seu país. Les joves decideixen barrejar ingredients com l’art, la política, el feminisme i la música punk en una hiperactiva coctelera activista per denunciar aquesta situació mitjançant accions pacífiques però provocadores en espais de gran visibilitat pública, i així aconseguir repercussió. Neixen les Pussy Riot.

Mesos després, el 21 de febrer de 2012, irrompen un parell de minuts a la principal catedral ortodoxa de Moscou per interpretar una oració punkMare de Déu, lliura’ns de Putin” i denunciar l’actual deriva autoritària de Rússia. Amb això n’hi ha prou: en poques hores el video de l’acció atrapa 600.000 visitants a Youtube i aconsegueix un gran ressò internacional.

El context també hi fa la seva: de novembre a març de 2012, entre les eleccions legislatives i les presidencials que confirmen el retorn de Putin al lideratge de l’estat, Rússia viu les manifestacions més importants des del col·lapse de l’URSS. Molta gent al carrer que denuncia poca transparència en els processos polítics. La resposta del poder a aquestes manifestacions és més repressió, cops a manifestants i detenció i assetjament a destacats opositors i periodistes.

Coincidint amb les eleccions que confirmen Putin com a nou president, el 4 de març, les autoritats russes detenen la Masha i la Nadia. Dies després, una tercera Pussy Riot, la Katia, també ingressa a la presó. A partir d’aquí, la història més coneguda. A l’agost arriba el judici, envoltat per una gran atenció mediàtica i enmig d’un agre debat intern en la pròpia societat russa sobre la llibertat d’expressió, els seus límits, la separació efectiva Església-Estat en un estat laic i la (no)independència i corrupció del poder judicial.

[Read more…]