Recupero un article que a l’octubre em van publicar al Crític.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”

S’estrenava la pel·li “Snowden” d’Oliver Stone i va ser un bon moment per reflexionar sobre la vigilància massiva a Internet practicada per governs. En nom de la seguretat, alguns governs emmagatzemen milers i milers de dades de ciutadans que no sabem com seran utilitzades. El que sí sabem és que vulneren drets fonamentals com la privacitat o la llibertat d’expressió. Des d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat els darrers temps, després que fins i tot elles hagin estat espiades.

Obama ha deixat la presidència dels EUA perdonant Chelsea Manning, que va filtrar a Wikileaks documents i vídeos que revelaven greus vulneracions de drets humans a l’Iraq. Snowden, per contra, que va descobrir al món la immensa teranyina de vigilància massiva i indiscriminada responsabilitat dels EUA, segueix exiliat a la força a la Rússia de Putin perquè si torna al seu país haurà de fer front a una condemna molt dura: Manning, per exemple, va ser condemnat a 35 anys, dels quals finalment quan surti de la presó al maig, n’haurà complert 7. Un sistema pervers que penalitza la revelació d’abusos de drets humans amb càstigs desproporcionats. Revelar violacions de drets humans, mai no hauria de ser castigat. No són traïdors, els qui ho fan.

Amb Donald Trump assumint la presidència dels EUA i el món tremolant, no podem obviar que els instruments de vigilància massiva en mans de personatges com Trump dibuixen una situació molt inquietant, on el Gran Germà orwellià cada cop és més real i menys ficció.

Alguns extractes de l’article:

“Sol funcionar un raonament com el que segueix: atemptats al cor d’Europa. Tenim por. Conseqüència? Barra lliure per a les agències de seguretat”

“Aquestes pràctiques només són legals quan són selectives, és a dir, quan es fan basant-se en indicis o proves suficients de conducta delictiva i quan això es determina, per exemple, a través d’una ordre judicial. Mai no poden ser pràctiques indiscriminades, massives (com ho són). Mai no poden ser discrecionals per l’única decisió d’un cos policial o d’un organisme de seguretat estatal perquè és una pràctica il·legal que vulnera drets fonamentals, com la intimitat, la privacitat o la mateixa llibertat d’expressió”.

“La majoria de governs occidentals ens enfronten a un fals dilema binari: seguretat o llibertat. Hem de triar. Doncs no. En un estat de dret, on les lleis haurien d’equilibrar tots dos conceptes, les persones són innocents fins que es demostra el contrari i tenen el dret que se’ls respecti la vida privada. Per tant, abans de violar aquest dret, els governs han de tenir indicis clars que s’està cometent un delicte”.

“Què passa amb les dades emmagatzemades? Com sabem que no seran utilitzades contra nosaltres en un futur? Quina certesa tenim que les dades no acabaran a mans d’algú que les utilitzarà amb finalitats diferents a les que ens asseguren? Amb l’excusa de la seguretat, de l’interès o la defensa nacional o del que toqui en aquell moment, es podrien utilitzar les dades personals per atacar periodistes o perseguir i assenyalar públicament activistes socials”.

+ ARTICLE “De Yahoo al cas Snowden: deixeu d’espiar-nos a Internet”