Les mil i una fuetades

Free_Raif El 9 de gener, davant de la mesquita d’Al-Jafali a Jiddah (Aràbia Saudita), un home rep un càstig en públic després del rés dels divendres. Una, dues, tres, quatre… Fins a cinquanta fuetades. Es tracta de Raif Badawi, bloguer empresonat des de juliol de 2012 i condemnat a rebre 1.000 fuetades aplicades en sèries setmanals de 50.

El seu delicte: obrir un fòrum de debat polític a Internet i expressar-hi unes opinions que, segons les autoritats, “insulten l’islam”. Les fuetades no són l’única condemna; sumem-hi 10 anys de presó: 10. Tot plegat per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió.

El 16 de gener està prevista la segona sèrie de fuetades, però se suspèn “per raons mèdiques” perquè les ferides encara no s’han curat. Cal una evidència més gran del càstig infligit la setmana abans? El 23 de gener tampoc no s’aplica el càstig: les mateixes “raons mèdiques”. I avui, tampoc.

Bé. Imaginem-nos 50 fuetades a la nostra esquena. I en set dies, 50 més. I la setmana següent, 50 més. I així fins a completar el miler… Ens ho estalviem, però aquí estan molt detallades les seqüeles físiques i psíquiques d’aquesta terrible tortura.

Segons Amnistia Internacional, en Raif és un pres de consciència, una persona condemnada, empresonada i castigada per les seves idees. És un de tants activistes perseguits a l’Aràbia Saudita per expressar les seves opinions a través d’Internet.

Paradoxalment les xarxes socials són molt populars en un país, l’Aràbia Saudita, on la gent no pot expressar les seves opinions obertament en públic. On les dones, per exemple, es revolten perquè tenen prohibit conduir soles en cotxe i on un fosc portaveu ministerial diu que aquestes protestes responen a “somnis viciosos d’instigadors i intrusos que volen fer mal”.

On cada any s’executen un mínim de 80 persones (una cada quatre o cinc dies), moltes de les quals per decapitació.

Raif 2Les autoritats saudites han reaccionat amb pànic a la influència i impacte creixent de les xarxes socials en el debat polític: n’han augmentat la vigilància, fins i tot intentant prohibir algunes aplicacions. Res de nou: segueixen l’estela de paisos obsessionats per controlar les xarxes socials i internet, ja sigui per censurar-les i assetjar la dissidència (la Xina, Corea del Nord, Turquia o l’Iran), ja sigui per espiar-les i espiar el món sencer (EUA).

La família del Raif viu al Quèbec, a Mont-Real. El seu fill Doudi té 10 anys i li escriu una carta al pare empresonat. En aquest video diu: “Per què ets a la presó, papa? És la pregunta que em faig cada dia. Quan la mama m’ha explicat que estaves a a presó per les teves idees, he buscat el teu nom a Google. I m’ha sorprès veure tot el suport que rebies d’arreu del món”.

És així. Amnistia Internacional (AI) i altres organitzacions s’han mobilitzat aquests dies per
frenar el càstig al bloguer i per demanar-ne la llibertat immediata i incondicional. Hi ha tota una campanya internacional en marxa, que es pot seguir a Twitter amb el HT #FreeRaif. AI ha recollit més d’un milió de firmes adreçades a les autoritats saudites en poc més de tres setmanes, gairebé 90.000 de les quals només a Espanya. L’acció segueix oberta (una firmeta?)

1.000 fuetades, doncs. Però en falta una. Sí, una. La que rebem tots i cadascun de nosaltres quan sentim a l’esquena els efectes (i el pes insuportable, i la pudor…) de la hipocresia d’Europa i dels Estats Units. Just aquesta setmana que l’Aràbia Saudita ha enterrat el rei Abdul·là, nombroses delegacions estrangeres han anat desfilant pel país per retre honors als grans responsables de totes aquestes atrocitats contra els drets humans: la família reial saudita.

Una altra família reial, l’espanyola, també hi ha viatjat. Grans amigues, les dues famílies, ho sabem prou bé. Coses com el desembarcament ostentós i estival dels saudites a Marbella rebuts cada any amb tots els honors—, o els negocis del govern espanyol i de grans empreses a l’Aràbia Saudita —com la venda d’armes (376M euros el 2014) o l’AVE Medina-La Meca (6.700M euros: Adif, Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia, Inabensa, Ineco, Indra, OHL Internacional, Renfe y Talgo)— se’ns claven a l’esquena una vegada, i una altra.

Sabem que, amb tota probabilitat, ni la família reial espanyola ni el govern Rajoy ni cap dels consellers o accionistes de les empreses que sucaran de l’AVE saudita no s’hauran interessat aquests dies per la sort del Raif. Ni pels altres molts Raifs. Aquesta és la fuetada que fa mil i una. I dol.

Violències contra les dones

logolila350Deixem enrere un nou 25N. Durant uns dies hem parlat de violència de gènere i agressions a dones. Aquesta és una de les violacions de drets humans més habituals i que afecta més persones a tot el món.

Una de cada tres dones al món ha patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida, ja sigui una pallissa, una violació, els matrimonis forçats, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual… La llista pot ser interminable.

I les dades per dimensionar el problema són més que impactants. El 70% de les dones que són víctimes d’assassinat, ho són a mans de la seva parella. La violència en l’àmbit domèstic i familiar és la principal causa de mort i discapacitat de les dones de 16 a 44 anys al món si excloem les malalties. 150 milions de nenes menors de 18 anys han sofert alguna agressió sexual. Són dades de Nacions Unides.

La violència (violències) contra les dones està present en totes les societats del món, sigui quin sigui el seu model de societat, sistema polític o econòmic.

Hi ha graus, esclar, i trobarem xifres més altes o més baixes, però no podem parlar de cap zona del planeta que no hagi d’afrontar aquesta xacra.

I tampoc no la podem situar en unes cultures o classes socials determinades. És un escàndol de grans dimensions que es pot manifestar de diferents maneres però que té un denominador comú i una arrel única: la discriminació de les dones pel sol fet de ser-ho; pel sol fet de néixer dones. [Read more…]

I si no torna?

desaparecidosAvui, 30 d’agost, és el Dia Internacional de Suport a les Persones Desaparegudes. Aquesta data ens recorda un delicte recollit pel dret internacional i prohibit, entre altres per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional.

Una desaparició forçada d’una persona té lloc quan algú és arrestat, detingut, segrestat o privat de llibertat per actors estatals (ja siguin agents de policia, militars o dels serveis secrets) o per grups paramilitars que operen amb l’acceptació, suport i connivència d’un govern o estructures d’estat.

La desaparició sol anar acompanyada del silenci: la negativa a revelar el destí o el parador d’aquestes persones, situant-les per tant fora de la protecció de la llei.

Ens podem imaginar què passa durant els dies, setmanes o mesos en què una persona està desapareguda sota custòdia, això si finalment torna, perquè moltes ja no ho faran mai: la tortura i els maltractaments són pràctiques habituals en aquestes desaparicions.

Aquesta és una pràctica que deshumanitza, i ho fa doblement. Primer per a la persona que pateix la desaparició física, després per a la família i l’entorn més pròxim, que viuen amb angoixa no saber res de l’ésser estimat: és viu? On és? Què li ha passat? Qui el reté?

Més tard, si el cas no es resol, comença la crueltat de la manca de justícia: la desaparició, com a pràctica que els estats fan en secret, està sempre envoltada d’una impunitat estructural que és molt difícil de trencar. Es troben moltes portes tancades, murs de silenci, preguntes sense resposta oficial, dificultats i barreres en les investigacions i, finalment, la negació dels tres drets bàsics de tota víctima d’un abús de drets humans: veritat (conèixer els fets, què va passar), justícia (que els responsables de l’abús siguin jutjats i retin comptes) i reparació. Mireu com ho expliquen aquí les Madres de Soacha colombianes. [Read more…]

Drets humans, en picat a Egipte

??????????????????Quan just es compleix el primer aniversari del cop militar i la destitució que va posar fi a la presidència islamista de Mohamad Mursi a Egipte, el balanç de drets humans no pot ser més descoratjador.

Recordant aquells silencis occidentals tan còmplices amb l’Egipte de Mubarak, amb la Tunísia de Ben Ali o amb la Líbia dels últims anys de Gadaffi; ignorant els vents de canvi que van sorgir el 2011 amb Tahrir, el món novament calla i mira cap a una altra banda davant de la tormenta perfecta orquestada per Al Sisi i els seus, que esmicolen cada dia els drets humans.

Tortura i maltractaments de caire estructural, detencions i reclusions arbitràries d’activistes i bloguers, condemnes a periodistes, ofensiva total contra l’oposició política, represa de les execucions i sentències de mort col·lectives…

Aquesta és part de la recepta d’Al Sisi per a Egipte, un any després de la destitució de Mursi; recepta que porta com a conseqüència un panorama catastròfic de l’estat dels drets humans.

Les xifres ballen, però es parla de 16.000 detencions en un any (això són gairebé 44 cada dia) segons l’agència AP, mentre altres fonts, com WikiThawra, iniciativa gestionada pel Centre Egipci pels Drets Econòmics i Socials, eleven la xifra de persones detingudes i encausades a 40.000. També segons WikiThawra, aquest any s’haurien produït un mínim de 80 morts de persones que es trobaven sota custòdia en dependències policials o de l’exèrcit (una mort cada quatre dies).

No és cap sorpresa que les forces de seguretat d’Egipte protagonitzin abusos de drets humans. Ho han fet sempre, emparades pel poder. Però des de 2011, i amb el retorn al poder dels militars després del parèntesi civil de Mursi, estan desfermades i es mouen en la impunitat absoluta.

L’Agència de Seguretat Nacional torna a operar a plena capacitat, recorrent als mateixos mètodes de tortura i maltractaments emprats en els temps més foscos de l’era Mubarak. [Read more…]