Bales de goma i molt més

21/09/2013 per Feu un comentari

15MAquest article ha estat publicat al Diari de la Solidaritat del Catalunya Plural – ElDiario.es (21.09.2013) i dóna la visió d’Amnistia Internacional sobre la qüestió, no pas la meva personal. Aquesta n’és la versió en castellà.

Dimarts passat una representació d’Amnistia Internacional Catalunya (AIC) compareixia davant de la Comissió d’Estudi del Parlament de Catalunya sobre models de seguretat i ús de materials antiavalots. Més enllà de la qüestió de prohibir o no les bales de goma, està en joc la necessitat d’assolir més garanties democràtiques i noves mesures de rendició de comptes de les actuacions de la policia per evitar nous abusos.

El context actual de manifestacions al carrer pels efectes de la crisi i contra les retallades i les polítiques d’austeritat ha provocat que en els darrers temps hàgim assistit a algunes actuacions policials que han vulnerat drets. Amnistia Internacional ha documentat nombrosos casos d’ ús excessiu de la força i maltractaments per part de forces policials a Catalunya i a la resta de l’estat. Recentment l’organització també ha publicat l’informe Actuació Policial en les Manifestacions a la Unió Europea, on es recullen casos documentats sobre l’ús excessiu de la força, la utilització indeguda d’armes “menys letals” com les bales de goma o els gasos lacrimògens, l’obstrucció d’accés a assistència mèdica i la detenció arbitrària a països com Espanya, Grècia o Romania.

Entenent sempre que l’actuació policial en les manifestacions no és gens fàcil, cal entendre també que aquesta, sempre i sense excepció, ha de respectar el dret internacional.

Hi ha unes normes internacionals i directrius sobre bones pràctiques que la policia ha de complir i que recorden, per exemple, que l’ús de la força policial només es farà quan sigui estrictament necessari i sempre haurà de ser proporcionat. I no sempre ha estat així.

Els fets de Plaça Catalunya de maig del 2011 amb el moviment 15M, per exemple, van mostrar com es vulnerava el dret bàsic a la manifestació pacífica. Tots tenim encara al cap les imatges d’ús excessiu de la força amb què es van desallotjar els manifestants asseguts aquell dia, o la utilització desproporcionada de bales de goma i gasos lacrimògens en les vagues generals del 2012. [Read more…]

Filed Under: Drets Humans, Pau i Cooperació, Moviments socials, Política Tagged With: , , , , , , , , , ,

El Tahrir de les dones

04/07/2013 per 2 comentaris

dona assetjament sexual(1)Dos anys i mig després de la revolta del 25 de gener de 2011, tornem a ser més o menys en una situació similar: un Tahrir ple de gent que ha reclamat canvis profunds a Egipte i que ha acabat provocant la segona caiguda d’un president en dos anys.

El que aleshores eren manifestants contra Mubarak i la seva dictadura, ara han estat manifestants contra Mursi, el primer president de la història del país elegit en unes eleccions democràtiques i representant de l’islamisme polític. Això sí, amb la indispensable col·laboració de l’exèrcit egipci per fer-lo fora. No és nou: els militars també van deixar caure Mubarak sense miraments.

I com aleshores, no hi ha res blanc o negre. Ni el 2011 tots els manifestants eren homogenis, ni tampoc no ho són ara. Hi ha molts Tahrirs, molts Egiptes per tant, i la situació després del cop militar d’ahir és extremadament delicada en un país inestable. Inquieta molt el paper de l’èxèrcit, l’autèntic poder egipci i qui remena les cireres. És qui deixa caure dictadors després de formar part de l’aparell repressiu i ara es carrega presidents democràticament elegits. O qui interromp emissions d’Al-Jazeera des del Caire o tanca emissores islamistes per silenciar els mitjans. O qui ha començat a detenir militants i quadres del partit de Morsi.

“Cop tou”, diuen alguns. “Intervenció miltar democratitzadora”, diuen altres… Res. Eufemismes: cop militar, suspensió de la Constitució, tancament de mitjans de comunicació pro-Mursi… Una situació enverinada que cal veure com evoluciona en les pròximes hores, dies, setmanes però que a priori no pinta bé…

Cal recordar que l’exèrcit d’Egipte presenta un terrible historial d’abusos i violacions de drets humans? Que no és una institució democràtica i que encara beu directament de l’època Mubarak i la seva mà de ferro contra els opositors?

No sembla, doncs, ni més “demòcrata” ni més “revolucionari” entregar el país a l’exèrcit per substituir un Mursi molt debilitat, equivocat en gran part de les seves polítiques; com va ser-ho la imposició d’una Constitució no inclusiva, per als seus i la seva visió del món i de la la societat, que ha menystingut altres sectors del país i que ha portat al descontent tan massiu dels últims dies.

[Read more…]

Filed Under: Drets Humans, Pau i Cooperació, Món Tagged With: , , , , , , , ,

“Jo també creia en la pena de mort”

14/06/2013 per 3 comentaris

H_RayKrone_CherylNaillCuriosa història la de Ray Krone. Nord-americà, viu a Tennessee, té 56 anys i n’ha passat deu a la presó, tres dels quals al corredor de la mort, per l’assassinat a ganivetades d’una cambrera d’un bar que freqüentava i on jugava a dards.

Mentre m’explica que té tres Harley Davidson i m’assenyala orgullós la gorra de la mítica marca, recordo que en Ray va coprotagonitzar fa uns anys un anunci d’Aquarius que explicava el plaer de viure i de sentir la llibertat. Qui millor per representar-ho que excondemnats a mort? El Camí de Santiago va ser-ne l’escenari.

No puc deixar de pensar que rere aquest nord-americà que em parla a tota velocitat i que posa a prova el meu anglès, s’amaga la persona número 100 que va ser exonerada de la pena de mort als EUA. La persona número 100 que des de 1976 havia pogut demostrar la seva innocència (en aquest cas gràcies a les proves d’ADN) i que, per tant, va ser víctima d’un sistema judicial que gairebé el condueix a l’execució. Ara ja són uns 130.

La pena de mort als EUA té aquestes coses. Més de 1.200 persones han estat executades als EUA des de finals dels anys 70 i hi ha prop de 3.200 presos al corredor de la mort (dels 23.000 que hi ha a tot el món). Un percentatge important d’aquests (entre un 5 i un 10%) pateixen malalties mentals.

El 60% dels nord-americans l’aproven en cas d’assassinat i només 18 dels 50 estats són abolicionistes, però el país lentament avança cap l’abolició i la pena de mort té menys suports: sis estats en els darrers deu anys l’han abolida; els darrers, Connecticut i Maryland.

Però el pitjor de la pena de mort als EUA és que és racista i clarament discriminatòria amb la gent sense recursos per afrontar un llarg procés judicial. La Fiscalia sol demanar la pena de mort pels casos en què els assassinats són persones blanques (80%), tot i que la majoria de víctimes d’assassinat als EUA són negres.

[Read more…]

Filed Under: Entrevistes, Món Tagged With: , , ,

“Ens ha canviat la forma de pensar, de parlar i d’actuar”

14/05/2013 per 1 comentari

8573708531_bee5106532_zVaig conèixer de primera mà el cas de les Mares de Soacha el 2010, quan acabava d’aterrar a Amnistia Internacional i ens va visitar la Luz Marina Bernal. Ella és una de les mares colombianes que veuen desaparèixer els seus fills el 2008.

En unes setmanes alguns apareixen en fosses comunes. “Són guerrillers morts en combat”, diuen els militars. Les mares no es creuen aquesta versió. Guerrillers? Els seus fills? No pot ser…

Poc temps després es comença a saber la veritat: es descabdella una de les trames més obscures del conflicte a Colòmbia. Els fills de les Mares de Soacha i molts més (potser fins a 3.500) esdevenen els “falsos positivos”: joves executats extrajudicialment per l’exèrcit, que els fa passar per guerrillers perquè els soldats i els oficials puguin cobrar les recompenses que el president Uribe concedeix als qui eliminin combatents de les FARC. L’escàndol és monumental. El cap de l’exèrcit dimiteix. L’actual president colombià, Juan Manuel Santos, era el ministre de Defensa d’aleshores.

Les Mares de Soacha porten cinc anys de lluita amb el govern colombià per conèixer la veritat, saber què els va passar als seus fills i intentant que es faci justícia.

Dos mesos enrere retrobo la Luz Marina Bernal a Barcelona i conec una altra mare, la María Sanabria. Són aquí per recollir un premi del Parlament de Catalunya i de l’ICIP com a constructores de pau. I tant que ho són. I valentes també. Recordo que al 2010 la Luz Marina parlava baixet i semblava una dona molt tocada i fràgil. Avui veig una Luz Marina molt més serena, més segura. Potser més forta? No n’estic segur, però ella no és la mateixa: “En cinc anys ens ha canviat la forma d’actuar, de parlar, de pensar…”, em diu.

Aquesta és la conversa que vaig tenir amb totes dues. [Read more…]

Filed Under: Drets Humans, Pau i Cooperació, Entrevistes, Món Tagged With: , , ,
«Pàgina anterior
Següent pàgina»