“Jo també creia en la pena de mort”

H_RayKrone_CherylNaillCuriosa història la de Ray Krone. Nord-americà, viu a Tennessee, té 56 anys i n’ha passat deu a la presó, tres dels quals al corredor de la mort, per l’assassinat a ganivetades d’una cambrera d’un bar que freqüentava i on jugava a dards.

Mentre m’explica que té tres Harley Davidson i m’assenyala orgullós la gorra de la mítica marca, recordo que en Ray va coprotagonitzar fa uns anys un anunci d’Aquarius que explicava el plaer de viure i de sentir la llibertat. Qui millor per representar-ho que excondemnats a mort? El Camí de Santiago va ser-ne l’escenari.

No puc deixar de pensar que rere aquest nord-americà que em parla a tota velocitat i que posa a prova el meu anglès, s’amaga la persona número 100 que va ser exonerada de la pena de mort als EUA. La persona número 100 que des de 1976 havia pogut demostrar la seva innocència (en aquest cas gràcies a les proves d’ADN) i que, per tant, va ser víctima d’un sistema judicial que gairebé el condueix a l’execució. Ara ja són uns 130.

La pena de mort als EUA té aquestes coses. Més de 1.200 persones han estat executades als EUA des de finals dels anys 70 i hi ha prop de 3.200 presos al corredor de la mort (dels 23.000 que hi ha a tot el món). Un percentatge important d’aquests (entre un 5 i un 10%) pateixen malalties mentals.

El 60% dels nord-americans l’aproven en cas d’assassinat i només 18 dels 50 estats són abolicionistes, però el país lentament avança cap l’abolició i la pena de mort té menys suports: sis estats en els darrers deu anys l’han abolida; els darrers, Connecticut i Maryland.

Però el pitjor de la pena de mort als EUA és que és racista i clarament discriminatòria amb la gent sense recursos per afrontar un llarg procés judicial. La Fiscalia sol demanar la pena de mort pels casos en què els assassinats són persones blanques (80%), tot i que la majoria de víctimes d’assassinat als EUA són negres.

[Read more…]

“Ens ha canviat la forma de pensar, de parlar i d’actuar”

8573708531_bee5106532_zVaig conèixer de primera mà el cas de les Mares de Soacha el 2010, quan acabava d’aterrar a Amnistia Internacional i ens va visitar la Luz Marina Bernal. Ella és una de les mares colombianes que veuen desaparèixer els seus fills el 2008.

En unes setmanes alguns apareixen en fosses comunes. “Són guerrillers morts en combat”, diuen els militars. Les mares no es creuen aquesta versió. Guerrillers? Els seus fills? No pot ser…

Poc temps després es comença a saber la veritat: es descabdella una de les trames més obscures del conflicte a Colòmbia. Els fills de les Mares de Soacha i molts més (potser fins a 3.500) esdevenen els falsos positivos: joves executats extrajudicialment per l’exèrcit, que els fa passar per guerrillers perquè els soldats i els oficials puguin cobrar les recompenses que el president Uribe concedeix als qui eliminin combatents de les FARC. L’escàndol és monumental. El cap de l’exèrcit dimiteix. L’actual president colombià, Juan Manuel Santos, era el ministre de Defensa d’aleshores.

Les Mares de Soacha porten cinc anys de lluita amb el govern colombià per conèixer la veritat, saber què els va passar als seus fills i intentant que es faci justícia.

Dos mesos enrere retrobo la Luz Marina Bernal a Barcelona i conec una altra mare, la María Sanabria. Són aquí per recollir un premi del Parlament de Catalunya i de l’ICIP com a constructores de pau. I tant que ho són. I valentes també. Recordo que al 2010 la Luz Marina parlava baixet i semblava una dona molt tocada i fràgil. Avui veig una Luz Marina molt més serena, més segura. Potser més forta? No n’estic segur, però ella no és la mateixa: “En cinc anys ens ha canviat la forma d’actuar, de parlar, de pensar…”, em diu.

Aquesta és la conversa que vaig tenir amb totes dues. [Read more…]

I tu, tens el trastorn memetro?

memetroNo m’ha passat mai (encara) però he sentit històries de persones, i no són llegendes urbanes, que quan arriben davant del control d’accés al metro no recorden què han de fer. Pateixen una espècie d’amnèsia temporal, un trastorn de la memòria que fa que no paguin i que superin el torniquet sense validar el bitllet. I no recorden res. Un autèntic misteri.

Preocupat per aquest fenomen, que ja es pot observar a Barcelona i també a Madrid, parlo per telèfon amb el David. Ell és portaveu de l’Associació Cultural Memetro, que aplega les persones afectades pel trastorn memetro, aquest estrany comportament de no recordar que cal validar el bitllet en el moment de passar per les barreres del metro.

Abans de parlar amb el David, m’informen des de TMB que a Barcelona i al 2012 es van tramitar 75.000 expedients per “conductes incíviques”, majoritàriament per “frau“, que és com l’empresa considera el fet de viatjar sense bitllet. Segons ells, les últimes dades (tardor 2012) parlen d’un 3,09% de “defraudadors”, viatgers que no paguen bitllet. És l’índex més baix dels darrers anys, expliquen: al 2009 era el doble. I començo amb el David.

Com neix l’associació?
Érem conscients que aquest trastorn el patia molta gent i que tots els qui el tenim ens havíem d’ajudar. És quan decidim constituir-nos com a associació en suport als afectats pel trastorn, sobretot com un instrument de comunicació entre aquestes persones. Funcionem com una mena de grup d’ajuda mútua i teràpia col·lectiva: localitzem els controls de personal de TMB i ens avisem entre tots els qui patim el trastorn per evitar la multa. [Read more…]