Nens que fan la guerra

“Ens ensinistraven per disparar apuntant al cor o als peus. Abans del combat, menjàvem un arròs amb una pols blanca vermella i ens posaven injeccions. A mi me’n van posar tres. Després de les injeccions i de menjar l’arròs barrejat amb la pols, em convertia en una màquina, podia fer qualsevol cosa pels meus amos”.

Qui parla és un nen soldat malià, enrolat a la força en grups armats islamistes al nord del país, un testimoni recollit per Amnistia Internacional al mes de gener en aquest país del Sahel.

Però Mali, ara d’actualitat pel conflicte obert entre el govern, els islamistes i França, no està sol: l’Afganistan, Txad, Colòmbia, Filipines, l’Índia, l’Iraq, Líbia, Myanmar, el Pakistan, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Somàlia, Sudan, Sudan del Sud, Tailàndia i el Iemen se sumen a la llista negra de 17 països on 5 ONG espanyoles van detectar l’any passat l’allistament forçós de nens i nenes per fer la guerra.

Aquest grup d’ONG (Alboan, Amnistia Internacional, Entreculturas, Fundació El Compromiso i Save the Children) alerta que, lluny de reduir-se aquesta xifra, enguany són més els països que segueixen reclutant menors.

Són dades incompletes, perquè els països afectats les amaguen, però versemblants. Cada dia milers de nens i nenes participen en conflictes armats, són utilitzats per cometre violacions de drets humans o bé pateixen maltractaments, violacions i abusos sexuals, són drogats o esdevenen testimonis directes d’assassinats.

Els infants no sempre participen directament en els combats, poden ser utilitzats per rentar la roba, moure i transportar farcells, cuinar, fer de missatgers o d’espies. En el cas de les nenes, sovint són obligades a servir d’esclaves sexuals.

Però hi ha alguna llum en aquest mar d’ombres. Dues sentències de la Cort Penal Internacional (CPI) i el Tribunal Especial per a Sierra Leone han establert jurisprudència en la utilització de menors en conflictes armats, considerada un crim de guerra.

El març de 2012, la CPI va condemnar Thomas Lubanga Dyilo per reclutar menors de 15 anys en el seu grup armat i per fer-los participar activament en hostilitats a la RD del Congo. L’abril de 2012, el Tribunal Especial per a Sierra Leone declarava l’expresident de Libèria, Charles Taylor, culpable de complicitat en crims de guerra durant la guerra civil de Sierra Leone (1991-2002), entre els quals, la utilització de menors soldats.

En els darrers temps també s’han aprovat plans d’acció coordinats per l’ONU per posar fi a l’enrolament de menors soldats i per assegurar-ne l’alliberament a països com República Centreafricana, Sudan del Sud, Myanmar o Somàlia.

I uns 150 països ja han ratificat o signat el Protocol facultatiu sobre la participació de menors en conflictes armats de Nacions Unides (PDF), que, des del 2002, segueix sent l’eina jurídica de protecció més important per als i les menors en conflicte.

Hi ha menors soldat perquè hi ha guerres; hi ha guerres perquè hi ha armes

Però no n’hi ha prou. El missioner Chema Caballero recordava ahir, Dia Internacional dels Menors Soldat, al blog África no es un país d’EL PAIS: “No olvidemos que el fenómeno de los menores soldado surge porque hay guerras. En África, la mayoría de ellas están relacionadas con el control de las materias primas del continente, ya sean diamantes de sangre, petróleo, coltán, uranio, pesca, madera… Y que utilizar niños y niñas resulta más barato y eficaz por el bajo coste que los menores tienen, lo fácil que resulta su manipulación y lo rápido que pueden ser reemplazados”.

És a dir: interessa que segueixi l’explotació econòmica i bèl·lica d’aquests menors. Hi ha guerres, doncs. I hi ha guerres perquè hi ha armes.

Una bona oportunitat d’esmena arriba aviat. Després del mig fiasco de l’estiu passat a Nova York, el 18 de març les Nacions Unides podrien pronunciar-se sobre la posada en marxa d’un Tractat Internacional per al Control del Comerç d’Armes. Aquest tractat regularia la transferència d’armes a països on s’utilitzin per cometre violacions de drets humans, entre les quals, òbviament, l’ús de menors soldats.

Hem d’entendre que menors soldat és parlar de l’horror absolut. De nens i nenes que en lloc de jugar i rebre educació viuen envoltats de crueltat. Ho explicava ahir també Carlos Sanguino (Amnistia Internacional Espanya) al blog de l’organització a eldiario.es: “La guerra y la violencia se tornan una situación normal para estos niños y niñas, la única que muchos de ellos han conocido. Han sido secuestrados en la calle o sacados de las aulas contra su voluntad. Otros muchos son forzados a salir de sus casas a punta de pistola, mientras unos padres angustiados los ven partir sin poder hacer nada. Otros son reclutados mientras juegan cerca de casa o caminan por la carretera”.

Així, també cal aprofundir per impulsar programes internacionals d’assistència de menors soldats, amb una atenció especial a la seva situació psicològica, rehabilitació i integració, facilitant-los l’accés a oportunitats d’educació i ocupació adequades.

Se’ls han d’obrir nous camins per quan superen aquesta etapa infernal. I tot això no vindrà sol, cal que apretem per aturar aquest malson que pot afectar 300.000 infants a tot el món.

Per saber-ne més:
+ Web Menores Soldado – Coalició d’ONG
+ Curtmetratge Aquel no era yo (nominat al Goya 2013)