Free Pussy Riot

[Aquesta és una foto nadiaadaptació lliure i en català de l’article original publicat avui al blog d’Amnistia Internacional a eldiario.es.

La Masha i la Nadia són dues joves russes que a l’octubre de 2011, juntament amb altres companyes, creen un grup activista per evidenciar que la llibertat d’expressió, i en general els drets humans, estan sota amenaça al seu país. Les joves decideixen barrejar ingredients com l’art, la política, el feminisme i la música punk en una hiperactiva coctelera activista per denunciar aquesta situació mitjançant accions pacífiques però provocadores en espais de gran visibilitat pública, i així aconseguir repercussió. Neixen les Pussy Riot.

Mesos després, el 21 de febrer de 2012, irrompen un parell de minuts a la principal catedral ortodoxa de Moscou per interpretar una oració punkMare de Déu, lliura’ns de Putin” i denunciar l’actual deriva autoritària de Rússia. Amb això n’hi ha prou: en poques hores el video de l’acció atrapa 600.000 visitants a Youtube i aconsegueix un gran ressò internacional.

El context també hi fa la seva: de novembre a març de 2012, entre les eleccions legislatives i les presidencials que confirmen el retorn de Putin al lideratge de l’estat, Rússia viu les manifestacions més importants des del col·lapse de l’URSS. Molta gent al carrer que denuncia poca transparència en els processos polítics. La resposta del poder a aquestes manifestacions és més repressió, cops a manifestants i detenció i assetjament a destacats opositors i periodistes.

Coincidint amb les eleccions que confirmen Putin com a nou president, el 4 de març, les autoritats russes detenen la Masha i la Nadia. Dies després, una tercera Pussy Riot, la Katia, també ingressa a la presó. A partir d’aquí, la història més coneguda. A l’agost arriba el judici, envoltat per una gran atenció mediàtica i enmig d’un agre debat intern en la pròpia societat russa sobre la llibertat d’expressió, els seus límits, la separació efectiva Església-Estat en un estat laic i la (no)independència i corrupció del poder judicial.

[Read more…]

Dades que cremen. 1

www.obeygiant.comDades que cremen són les que ens passen per davant quan llegim premsa o saltem pels titulars dels mitjans digitals, que escoltem a la ràdio o veiem en un gràfic a la TV. Són pocs segons i marxen, potser per sempre.

Dades que cremen són les que expliquen moltes de les coses que estem vivint darrerament però que sovint passen desapercebudes en la voràgine d’informació que ens ataca per tot arreu.

Dades que cremen són les que el poder no voldria veure mai publicades i que fan arrufar el nas als qui es creuen invencibles i cada cop ho són menys.

Dades que cremen són les que qüestionen allò que mai no s’ha qüestionat i donen més raons als qui ja en tenen a cabassos…

Periòdicament aniré publicant aquestes dades al bloc, citant-ne la font. Aquí la primera entrega:

  • Des de maig de 2011 (tret de sortida del 15M) fins a gener de 2013, s’han posat gairebé 900 multes (877) a persones que participaven en algun tipus de protesta o manifestació, i només a Madrid. Font: La Marea
  • En 6 mesos de presidència de Mursi (Germans Musulmans) a Egipte un total de 61 persones han mort violentament en enfrontaments amb la policia. Font: Setmanari Directa
  • El manteniment i neteja del Palau de Marivent, residència estival de la família reial a Mallorca, costa 1,67 milions d’euros que no paga la casa del Rei, sinó que va a càrrec dels pressupostos del Govern de les Illes Balears. Font: La Marea
  • En només 45 dies de 2013 l’Aràbia Saudita ha executat 10 persones, a raó de gairebé 1 persona cada quatre dies. Font: Amnistia Internacional
  • Un total de 357 defensors i defensores dels drets humans van patir agressions individuals a Colòmbia al 2012, augment del 49 % respecte a 2011. Font: El Espectador.com
  • El 85% de les empreses de l’Ibex 35 tenen algun tipus de presència en paradisos fiscals. Font: Comunicat conjunt d’AI, Greenpeace i Intermón Oxfam.
  • Al Líban ja hi ha prop de 220.000 persones refugiades que han fugit del conflicte a la veïna Síria. Un 40% no està registrat per l’ACNUR i un 25% diu que no ha rebut cap tipus d’ajuda humanitària. Font: MSF

La imatge és d’Obey Giant: www.obeygiant.com

Nens que fan la guerra

“Enswww.menoressoldado.org ensinistraven per disparar apuntant al cor o als peus. Abans del combat, menjàvem un arròs amb una pols blanca vermella i ens posaven injeccions. A mi me’n van posar tres. Després de les injeccions i de menjar l’arròs barrejat amb la pols, em convertia en una màquina, podia fer qualsevol cosa pels meus amos”.

Qui parla és un nen soldat malià, enrolat a la força en grups armats islamistes al nord del país, un testimoni recollit per Amnistia Internacional al mes de gener en aquest país del Sahel.

Però Mali, ara d’actualitat pel conflicte obert entre el govern, els islamistes i França, no està sol: l’Afganistan, Txad, Colòmbia, Filipines, l’Índia, l’Iraq, Líbia, Myanmar, el Pakistan, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Somàlia, Sudan, Sudan del Sud, Tailàndia i el Iemen se sumen a la llista negra de 17 països on 5 ONG espanyoles van detectar l’any passat l’allistament forçós de nens i nenes per fer la guerra.

Aquest grup d’ONG (Alboan, Amnistia Internacional, Entreculturas, Fundació El Compromiso i Save the Children) alerta que, lluny de reduir-se aquesta xifra, enguany són més els països que segueixen reclutant menors.

Són dades incompletes, perquè els països afectats les amaguen, però versemblants. Cada dia milers de nens i nenes participen en conflictes armats, són utilitzats per cometre violacions de drets humans o bé pateixen maltractaments, violacions i abusos sexuals, són drogats o esdevenen testimonis directes d’assassinats.

Els infants no sempre participen directament en els combats, poden ser utilitzats per rentar la roba, moure i transportar farcells, cuinar, fer de missatgers o d’espies. En el cas de les nenes, sovint són obligades a servir d’esclaves sexuals. [Read more…]

Què li passa al meu mòbil?

Campanya Raise Hope for Congo - Enough ProjectDoncs que segurament està tacat de sang… Les empreses fabricants de mòbils són poc transparents en la cadena de subministrament i no garanteixen prou que els minerals utilitzats en la fabricació d’aparells (com el coltan) són nets i no provenen de l’explotació il·legal de recursos en països com el Congo.

¿Saben aquestes empreses que la compra de minerals està allargant un conflicte de gairebé 20 anys, amb 5 milions de morts, i on es cometen repetides violacions de drets humans, com els abusos sexuals a dones i nenes com a arma de guerra? És legal tot el procés de comercialització del coltan? Quines empreses i actors hi estan implicats? Hi ha alternatives? Què hi pot fer la ciutadania?

De tot això es va parlar dilluns passat en el cicle Els dilluns dels Drets Humans (Cristianisme i Justícia), on dos bons coneixedors de la zona i de processos de pau, Óscar Mateos i Miquel Àngel Prieto, van donar algunes respostes i claus per entendre millor la realitat de la RD del Congo. L’Óscar va explicar que el conflicte té moltes dimensions, que està internacionalitzat  i hi juguen una multiplicitat d’actors, alguns clau, com Uganda o la veïna Rwanda de Paul Kagame, aliat ferm dels EUA i responsable de grans matances i desplaçaments forçats de població civil a la regió dels Grans Llacs.

També hi ha unes causes històriques, amb el pic situat en les atrocitats comeses per la presència colonial (Bèlgica), i també d’econòmiques, com l’explotació de l’or o el coltan (85% de les reserves mundials a la RDC i imprescindible per als nostres aparells electrònics)… Unes riqueses naturals del país cobejades per una vuitantena de multinacionals que hi operen.

I també hi juguen unes Nacions Unides que hi són presents amb cascos blaus i que “ja formen més part del problema que de la solució”, segons Óscar Mateos, amb un paper “nefast” en el seu desplegament militar; per exemple, en les agressions sexuals comeses per les seves forces i denunciades per organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. [Read more…]