“Aquest és el periodisme que ens agradaria fer”

llibreQuedo amb les periodistes Silvia Torralba i Ana Basanta quan a Barcelona plou i plou des de fa tres dies. Amb l’arribada de la tardor i del fred, ve de gust asseure’s al voltant d’una taula perquè m’ho expliquin tot sobre Inconformistes, el llibre que acaben de publicar a Angle Editorial.

L’Ana i la Silvia recullen cròniques de la Barcelona social protagonitzades per persones i col·lectius que surten al carrer per defensar drets com l’habitatge o la salut; o que es mobilitzen per bastir alternatives a un sistema polític, social i econòmic que exclou persones.

Al llibre hi apareixen des de les cooperatives de consum fins als horts urbans; des de la PAH fins a les associacions de veïns/veïnes, el moviment per la pau o col·lectius que treballen en salut i fent acompanyament domiciliari a persones malaltes.

És poc més d’una hora que xerrem a la Rambla del Raval (quin millor barri representa el que expliquen al llibre?). I acabem reflexionant sobre activisme i moviments socials, periodisme i persones que deixen petjada. Ens posem seriosos, riem i ens emocionem. De la Silvia i l’Ana, i del seu llibre, en destacaria la capacitat per transmetre. Quan parlo amb elles, veig una serenor decidida que traspua credibilitat i compromís. I m’agrada, perquè el periodisme és (o hauria de ser) precisament això.

En el llibre parleu de persones amb noms i cognoms, però m’ha agradat que no només us fixeu en la història personal: doneu context i informació. Aneu més enllà del “color” que sol embolcallar els temes socials als mitjans i que sovint evita anar al fons de la qüestió…
La sensibilitat es pot explicar de moltes maneres i volíem transmetre la idea que els inconformistes que protagonitzen el llibre no són simplement “bones persones”. Són gent que s’organitzen, que fan assemblees, que porten anys de lluita i mobilització per transformar realitats. I que tot així no sorgeix del no-res. Ens interessava explicar tot aquest context perquè és vegi d’on prové. Vam fer més de 30 entrevistes.

[Read more…]

Opinadors i ‘escrache’ com a símptoma

microfonosEls últims dies hem sentit la paraula centenars de vegades en debats televisius o tertúlies radiofòniques. També l’hem vist escrita a la premsa o en digitals.

L’escrache (o escratx o escarni, interessant debat terminològic): les accions de denúncia pública que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) organitza per fer arribar el seu missatge als diputats del Congrés durant la tramitació de la ILP sobre la dació en pagament i la modificació de la llei hipotecària.

Em vull centrar en la cobertura d’aquest episodi en els mitjans. El que hem vist, llegit o escoltat aquests dies per part de les persones que opinen als mitjans és majoritàriament desfavorable als escraches. I no parlo d’un 60-40: amb seguretat el marge és més ampli.

Només cal posar la ràdio. Els arguments en contra es mouen entre la gamma moderada d’un discurs que diu “estic amb vosaltres i us entenc i us dono suport, però…” fins a la desqualificació més barroera i criminalitzadora dels qui han comparat els escraches amb les accions d’ETA i el seu entorn.

I què diuen els qui s’hi oposen? Que la causa de la PAH és legítima, però que no poden compartir la forma; que amb els escraches es viola la privacitat de les persones; que són intimidació i coacció, mètodes que ens apropen perillosament als nazis i a la persecució dels jueus; que si ja ho va dir Bertolt Brecht amb allò de “Primer van venir a buscar-me els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista…” (ai, un cop més se cita erròniament Brecht); que si s’han creuat línies vermelles… i una llista interminable de llocs comuns i clixés més que suats i fàcilment rebatibles.

[Read more…]