Es pot explicar la tortura des de la ficció? Com es pot fer des de la bellesa i l’alè poètic?
Emilienne Malfatto ho fa amb la novel·la “El coronel no dorm” (Edicions de 1984) / “El coronel no duerme” (Minúscula), que ahir es va presentar a La Ciutat Invisible, a Barcelona, en el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura.
Ficcionar la tortura també és una manera de fer-la real i, a través de les paraules, aconseguir que els lectors sentin i visquin allò que, afortunadament, molts no han experimentat ni experimentaran al llarg de la seva vida. Malfatto (autora d’una gran primera novel·la, “Que et plori el Tigris” / “Que por ti llore el Tigris”) sap el que fa i el terreny que trepitja. Ho fa amb ofici i una brevetat, una concisió i una bellesa que impressionen.
L’escriptora francesa ha treballat com a periodista en països amb una situació de drets humans complexa, com Colòmbia o l’Iraq, i aquest bagatge reporter es percep en la manera com aborda la història d’aquest coronel d’un país indeterminat, que viu una guerra també poc concreta i que no pot dormir tenallat per la feina de trinxar persones, de “convertir homes en coses” sota el petit cercle de llum d’un soterrani: el torturador torturat després de “embrutar-se”, de fer “la feina bruta”.
Malfatto ho aconsegueix des del pla de les emocions, els sentits, els colors (el gris, la monocromia que lentament es va imposant fins a sufocar del tot aquests colors), l’èxercit d’ombres que se li apareix cada nit, el joc de veus múltiples, totes interessants i amb arestes… El resultat és molt efectiu i altament immersiu, tota una experiència lectora on també ressonen ecos de tragèdia grega. El que llegim ens interpel·la i ens explica molt sobre aquest acte de barbàrie inhumana i cruel que és la tortura d’una persona, i també sobre l’absurd de les guerres.
Trobar les paraules
Sovint a Amnistia Internacional ens trobem que ens costa trobar les paraules per explicar què suposen les violacions greus de drets humans i sensibilitzar mirant d’anar més enllà d’un llenguatge jurídic i legal, excessivament tècnic i pla. Des de la ficció, com passa en el llibre de Malfatto, es planta un món i s’obre un camí molt interessant. És ficció, sí, però sabem que allò que llegim existeix: se’ns fa real i tangible. Sense ser un pamflet, sense alliçonar, llegint la novel·la no podem evitar capbussar-nos del tot en la proposta i posar-nos en la pell de cadascun dels personatges que hi apareixen, amb arcs emocionals molt ben definits.
Malauradament, tot i estar prohibida per una Convenció Internacional amb suport de més de 170 països, a la majoria del món es continua torturant i maltractant persones sota custòdia. És una vergonya. Novel·les com les de Malfatto ens ajuden a treure a la llum, a arrencar del secret, del soterrani ombrívol, aquestes pràctiques deshumanitzadores que molts governs fan de sotamà.
El camí és llarg, però hem de treballar i somiar un món sense tortura perquè és una simple qüestió d’humanitat. És bonic fer-ho de la mà d’escriptores com Emilienne Malfatto i de novel·les com “El coronel no dorm”.
El Segon Plat 